Allò que el vent s'endugué
pel·lícula estatunidenca de 1939 / From Wikipedia, the free encyclopedia
Allò que el vent s'endugué[1] (títol original en anglès: Gone with the Wind) és una pel·lícula èpica del 1939 basada en la novel·la homònima de Margaret Mitchell (guanyadora d'un Premi Pulitzer). La pel·lícula va ser produïda per David O. Selznick de Selznick International Pictures i finalment dirigida per Victor Fleming.
Ambientada al Sud dels Estats Units, relata l'èpica història de Scarlett O'Hara, la filla de gran voluntat d'un propietari de plantació de Geòrgia, una dona capaç d'afrontar totes les adversitats de la Guerra Civil dels Estats Units, llevat la pèrdua del seu estimat, Ashley Wilkes, que es casa amb la seva cosina, Melanie Hamilton, i el seu matrimoni posterior amb Rhett Butler. Els papers principals són interpretats per Vivien Leigh (Scarlett), Clark Gable (Rhett), Leslie Howard (Ashley) i Olivia de Havilland (Melanie).
La producció va ser difícil des del principi. El rodatge es va retardar durant dos anys a causa de la determinació de Selznick d'assegurar a Gable per al paper de Rhett Butler, i la "recerca de Scarlett" va fer que 1.400 dones fossin entrevistades per al paper. El guió original va ser escrit per Sidney Howard i va ser sotmès a moltes revisions de diversos escriptors en un intent de reduir-lo a una durada adequada. El director original, George Cukor, va ser acomiadat poc després de començar el rodatge i va ser substituït per Fleming, que al seu torn va ser substituït breument per Sam Wood mentre que Fleming es va prendre un temps lliure per esgotament. La filmació, que va durar 140 dies, va representar canvis importants en la tècnica cinematogràfica. En el moment de la seva estrena, va ser la pel·lícula més llarga que s'havia gravat i la segona més cara.
La pel·lícula va rebre crítiques positives quan es va estrenar el desembre de 1939, tot i que alguns crítics van trobar que era massa llarga. El càsting va ser àmpliament elogiat i molts crítics van trobar Leigh especialment adequada per al seu paper de Scarlett. Als 12ens Premis Oscar, va rebre deu Oscars (vuit competitius, dos d'honor) de tretze nominacions, inclosos els guanyadors a la millor pel·lícula, millor director (Fleming), millor guió adaptat (a títol pòstum per Sidney Howard), millor actriu (Leigh), i millor actriu secundària (Hattie McDaniel, convertint-se en la primer afroamericana a guanyar un Premi de l'Acadèmia). Va establir rècords per al nombre total de premis i nominacions en aquell moment.
Allò que el vent s'endugué va ser immensament popular quan es va estrenar. Es va convertir en la pel·lícula amb més guanys realitzada fins a aquell moment, i va mantenir el rècord durant més d'un quart de segle. Quan s'ajusta a la inflació monetària, continua sent la pel·lícula amb més ingressos de la història.[2] Es va reeditar periòdicament al llarg del segle xx i es va arrelar a la cultura popular. Tot i que la pel·lícula ha estat criticada com a negacionisme històric que glorificava l'esclavitud, se li ha atribuït haver provocat canvis en la forma en què es representen cinematogràficament els afroamericans. La pel·lícula és considerada com una de les millors pel·lícules de tots els temps: s'ha situat entre els deu primers de la llista de American Film Institute de les 100 millors pel·lícules estatunidenques des de la seva llista de 1998. El 1989, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va seleccionar per a la seva conservació al National Film Registry.
Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.[3]