Anells d'Urà
sistema d'anells planetari / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els anells d'Urà configuren un sistema d'anells de complexitat mitjana que es pot situar a mig camí entre sistemes més extensos –com els anells de Saturn– i més simples –com els de Júpiter i els de Neptú. Els anells d'Urà es van descobrir el 10 de març de 1977 per James L. Elliot, Edward W. Dunham, i Douglas J. Mink. Fa més de 200 anys, William Herschel també va anunciar que havia vist anells, però els astrònoms moderns són escèptics que els pogués haver vist, ja que són molt foscs i tènues. La sonda Voyager 2 va descobrir dos anells més el 1986, i es van descobrir dos anells exteriors mitjançant fotografies del Telescopi espacial Hubble entre el 2003 i 2005.
Actualment se sap que el sistema d'anells d'Urà consisteix en 13 anells diferents. En ordre creixent de distància respecte al planeta es designen 1986U2R/ζ, 6, 5, 4, α, β, η, γ, δ, λ, ε, ν i μ. Els seus radis oscil·len entre 38.000 km (anell 1986U2R/ζ) i 98.000 km (anell μ). Podrien existir bandes tènues de pols i arcs incomplets entre els anells principals. Els anells són extremadament foscos —de fet, l'albedo de Bond de les partícules dels anells no supera el 2%. Probablement estan compostos de gel d'aigua i alguns compostos orgànics processats per la radiació.
La majoria dels anells d'Urà són opacs i de pocs quilòmetres d'ample. El sistema d'anells conté, en general, poca pols; consisteix principalment de grans cossos amb un diàmetre d'entre 0,2 i 20 m. Tanmateix, alguns anells són òpticament prims: els amples i tènues anells 1986U2R/ζ, μ i ν estan fets de petites partícules de pols, mentre que l'anell estret i tènue λ també conté cossos més grans. La relativa falta de pols al sistema d'anells és a causa de la resistència aerodinàmica de la part externa de l'exosfera uraniana: la corona.
Es creu que els anells d'Urà són relativament joves: no tenen més de 600 milions d'anys. El sistema d'anells d'Urà es va originar probablement a partir dels fragments resultants de les col·lisions d'antics satèl·lits que tenia el planeta. Després de col·lidir, probablement els satèl·lits es van separar en diverses partícules, que van sobreviure com anells estrets i òpticament densos només en zones estrictament confinades d'estabilitat màxima.
Encara no s'entén del tot el mecanisme que confina els anells estrets. Inicialment, s'assumia que cada anell estret tenia una parella de llunes pastores que en mantenien la forma. Tanmateix, el 1986 la Voyager 2 només va descobrir una parella pastora (Cordèlia i Ofèlia) al voltant de l'anell més brillant (ε).