Dorsal Central de l'Índic
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Dorsal Central de l'Índic (DCI) és un límit de plaques tectòniques divergents entre la placa africana i la placa indo-australiana, que travessa les regions occidentals de l'oceà Índic. La secció nord de la dorsal es denomina la dorsal de Carlsberg.[1] La dorsal central de l'Índic s'estén cap al nord des de la triple cruïlla de l'illa de Rodrigues fins a la cruïlla amb la Zona de Fractura d'Owen. Les illes de Saint Paul i Amsterdam a les dependències australs franceses són parts emergents d'aquesta dorsal.[2]
Tipus | Serralada i dorsal oceànica | ||||
---|---|---|---|---|---|
Localitzat a l'entitat geogràfica | oceà Índic | ||||
Localització | |||||
Entitat territorial administrativa | cap valor | ||||
| |||||
Banyat per | oceà Índic | ||||
La dorsal índica central exhibeix característiques morfològiques i geoquímiques que apunten al flux lateral d'astenosfera enriquida procedent del punt calent de la Reunió fins a l'eix de la carena. Al sud de la zona de fractura de Marie Celeste, situada a 18,25° S, la dorsal índica central es troba limitada per una regió de tancament cap al sud, que adopta la forma d'una V d'escorça poc profunda i s'estén a més de 800 km. En aquest tram, l'eix de la carena s'enfonsa cap al sud i és influït per desplaçaments laterals cap a l'esquerra que el porten cap a ponent. L'extrem nord de la carena, proper a l'illa de La Reunió, és el més baix i està dominat per un segment inflat amb fluxos de làmines associades que cobreixen una àrea de més de 50 quilòmetres quadrats. Tot i que aquestes característiques morfològiques sovint es relacionen amb la interacció entre dorsals i punts calents, cal assenyalar que el punt calent actiu més proper es troba a més de 1.100 km cap a l'oest, sota l'illa de La Reunió.
Els patrons geoquímics dels basalts esclatats al llarg de la dorsal de l'Índia Central revelen un gradient decreixent de MgO cap al nord i un augment de SiO2, suggerint una relació entre l'escorça menys profunda i l'increment de cristal·lització fraccionada magmàtica. Aquest gradient s'acompanya d'un augment excessiu en les proporcions d'elements incompatibles, indicant un enriquiment del mantell cap al nord. Aquest enriquiment es correlaciona amb la distància paral·lela d'extensió entre l'eix de la carena i la vora de la regió en forma de V d'escorça anormalment poc profunda. A escala local, el component enriquit del mantell es localitza preferentment als desplaçaments de la cresta de tercer ordre i adjacents a les parets del rift, demostrant la fusió d'un mantell d'espinel-lherzolita estratificat composicionalment.
Aquestes característiques són indicatives del flux lateral poc profund d'astenosfera enriquida des del punt calent, amb una velocitat d'aproximadament 333 mm per any i un flux d'almenys 50 m3 per segon, a través d'un cuc del mantell, cap a l'eix de la carena, on posteriorment migra cap al sud a una velocitat d'entre 54 i 67 mm per any.[3]