Feminisme dialògic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El feminisme dialògic és un corrent del feminisme que es basa en el reconeixement de la igualtat entre totes les dones que lluiten al moviment feminista i lluita per acabar amb la exclusió per raons d'ètnia, edat, cultura, formació, etc.[1] A més a més, mira de fer possible les diferents aportacions de totes les dones silenciades anteriorment amb els corrents del feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència.
Parlem d'un feminisme universal i de la lluita per la igualtat d'oportunitats de totes les dones des del respecte vers les seves identitats i les seves experiències, tenint en compte que no hi ha un model únic de dona, sinó que totes les aportacions poden ser vàlides i enriquidores. Perquè totes les dones se sentin identificades amb els moviments feministes i puguin reivindicar els seus drets, és necessari incorporar les seves veus i els seus punts de vista en un pla d'igualtat.
El moviment s'inicia a finals del segle xx, amb el mètode pedagògic de Paulo Freire i l'acció comunicativa de Jürgen Habermas, encara que el terme de feminisme dialògic, aportat per Lídia Puigvert, és presentat per primera vegada en el Congrés Noves Perspectives Crítiques en l'Educació (Barcelona, 1994).
Aquest moviment es va difondre per part de feministes que consideraven que la base per emprendre una lluita comuna i coherent per la igualtat és el diàleg.[2]