Festival de la Cançó d'Eurovisió 1985
From Wikipedia, the free encyclopedia
El XXX Festival de la Cançó d'Eurovisió es va celebrar el 4 de maig de 1985 a Göteborg (Suècia). La victòria va ser per al duo noruec Bobbysocks amb el tema "La det swinge", signat per Rolf Løvland. Es tractava de la primera victòria de Noruega, un país la trajectòria del qual al Festival s'havia caracteritzat pels seus mals resultats.
| ||||
Tipus | Festival d'Eurovisió | |||
---|---|---|---|---|
Data | 1985 | |||
Data de publicació | 4 maig 1985 | |||
Número d'edició | 30 | |||
Localització | Scandinavium (Suècia) | |||
Estat | Suècia | |||
Presentador | Lill Lindfors | |||
Productor | Steen Priwin | |||
Nombre de participants | 19 | |||
Participant | Bobbysocks Wind (banda) Kikki Danielsson Aeone Izhar Cohen Maria Christian Al Bano Romina Power Gary Lux Sonja Lumme Roger Bens Hot Eyes Mariella Farré Margo Verdoorn Franck Olivier Diane Solomon Ireen Sheer Chris Roberts Malcolm Roberts Paloma San Basilio MFÖ Lia Vissi (en) Takis Biniaris (en) Adelaide Ferreira Linda Lepomme | |||
Gènere | televisió musical | |||
Guanyador | ||||
Lloc web | eurovision.tv… | |||
El recinte triat per la televisió pública sueca, SVT, per acollir l'esdeveniment va ser el Scandinavium que, amb una capacitat màxima de 14.000 espectadors, era el palau d'esports més gran del país aleshores. No obstant això, donades les dimensions de l'escenari muntat per a l'ocasió, l'aforament es va veure reduït ostensiblement. Amb tot, el nombre d'espectadors que van poder presenciar in situ la gala va marcar un rècord que trigaria més d'una dècada a veure's superat.
La mestra de cerimònies va ser Lill Lindfors, artista polifacètica i de dilatada experiència dins del món de l'espectacle suec, que havia concursat en l'edició de 1966. Va exercir la seva labor d'una manera relaxada i desenfadada, com quan va obrir l'espectacle interpretant "My Joy is Building Bricks of Music", versió anglesa d'un tema propi de l'any 1978, titulat "Musik ska byggas utav glädje". Per a aquest nombre inicial, Lill va comptar amb la complicitat del saxofonista Hector Bingert, la dels músics de l'orquestra i la del públic que omplia la sala, de manera que aquesta va ser la primera vegada en què la persona encarregada de conduir el programa va interactuar obertament amb el públic. Com a dada curiosa, cal esmentar que és l'única presentadora d'Eurovisió que va conduir el programa, en la seva major part, asseguda. A més, des d'aquesta mateixa posició, al costat del lloc del director d'orquestra, va seguir cadascuna de les actuacions. Ja en el temps de les votacions, va romandre asseguda, encara que en l'extrem oposat, prop del marcador.
Lill Lindfors és també la protagonista d'una de les anècdotes més recordades de la història del certamen. Es va produir quan va sortir a l'escenari per donar pas a les votacions, una vegada finalitzat l'intermedi musical. En aquell moment, la seva faldilla es va enganxar capritxosament en una de les columnes que formaven el decorat, de manera que Lill es va quedar en roba interior de cintura cap avall. Davant la sorpresa general, i després de simular cert fogot, es va amollar uns plecs de les espatlles que van estendre un altre vestit. El públic va comprendre la broma i va respondre amb riures i aplaudiments, després de la qual cosa Lill va prendre seient per rebre els vots del primer jurat exclamant "Només volia despertar-los una mica". Sembla que el gag, que no havia estat inclòs en els assajos, va molestar alguns directius de la Unió Europea de Radiodifusió, i per això es va decidir que a partir de l'any següent la gala fos exactament igual a l'últim assaig general per evitar sorpreses d'aquest tipus.[1] En qualsevol cas, l'anècdota ha passat ja a la història d'Eurovisió.
Dinou països van prendre part en una edició en què Israel i Grècia es van reincorporar després d'absentar-s'hi l'any anterior. En canvi, els Països Baixos i Iugoslàvia no van enviar representació per coincidir la data del Festival amb el dia del record als caiguts en la II Guerra Mundial i conflictes posteriors, en el cas del primer, i amb el dia en què es recordava la defunció del Mariscal Tito, en el cas del segon.
Entre els cantants més coneguts d'aquesta edició per al públic espanyol, a més de Paloma San Basilio, que es trobava en un moment de gran projecció professional, figuraven el duo italoamericà Al Bano & Romina Power i el representant israelià Izhar Cohen, guanyador en 1978 amb el tema "<i id="mwJg">A-ba-ni-bi</i>". Cal destacar que tretze dels concursants ja havien participat anteriorment en Eurovisió, entre ells els ja citats Al Bano & Romina Power, Izhar Cohen i les pròpies integrants del duo Bobbysocks, Hanne Krogh i Elisabeth Andreassen.
Així mateix, entre els concursants hi havia dos, en particular, que marcaven sengles fites en la història del certamen. D'una banda, es trobava la que possiblement és la participant de menor edat que hagi trepitjat un escenari d'Eurovisió. Es tractava de Lea Bundgaard, que llavors comptava amb tan sols nou anys i era filla de Søren Bundgaard, integrant masculí del duo Hot Eyes, representant de Dinamarca per segon any consecutiu. Va existir la coincidència que dos dels temes en concurs, els representants d'Àustria i Luxemburg, tractaven la temàtica de la infància.
D'altra banda, es trobava la representant irlandesa, Maria Christian, primera participant invident de qui es té constància, encara que en aquell moment aquesta dada no va transcendir per desig de la pròpia cantant.[2][3]
Bèlgica, que va ser el país que va quedar en últim lloc, havia seleccionat originalment la cançó "Vannacht" interpretada per Mireille Capelle, però disputes sobre la lletra van fer que la televisió estatal en llengua flamenca BRT la canviés per la cançó "Laat me nu gaan".[4][5]
El Festival va ser retransmès per primera vegada via satèl·lit. Entre les curiositats d'aquella edició, cal esmentar també que la primera guanyadora del concurs, la cantant suïssa Lys Assia, va ser presentada per primera vegada davant l'audiència del Festival en qualitat de convidada d'honor, amb motiu del trentè aniversari del certamen. En un altre ordre de coses, les filmacions que precedien a cada actuació tenien com a protagonistes als autors de la cançó i no als artistes mateix, com havia estat el cas en aquelles edicions anteriors en què s'havien elaborat filmacions similars.
El nucli de l'equip tècnic d'aquella edició va estar format per Steen Priwin (direcció i producció executiva), Ingemar Wiberg, Ebbe Börjesson, Jan Johansson, Dick Johansson, Göran Hallberg, Richard Farbotko i Sven Orsman (escenografia) i Curt-Eric Holmquist (direcció musical). Per part de la UER va actuar com a supervisor de l'organització Frank Naef, qui va fer també la labor d'escrutador oficial durant les votacions.