Lluís IV d'Orleans
From Wikipedia, the free encyclopedia
Lluís IV d'Orleans, duc d'Orleans i II de Valois, dit «el Pietós», va néixer a Versalles el 4 d'agost de 1703 i va morir a París a l'abadia de Santa Ginebra el 4 de febrer de 1752. Príncep de sang de França de la Casa dels Orleans amb el tractament d'altesa reial i fou el tercer duc d'Orleans de la nissaga (tot i ser el quart duc de nom Lluís). Era fill de Felip d'Orleans, el segon duc de la nissaga, III amb nom Felip, i la princesa Francesca Maria de Blois, i net per via paterna del príncep Felip d'Orleans, I duc d'Orleans de la seva nissaga i II amb el nom Felip, i de la princesa Elisabet Carlota del Palatinat i per via materna del rei Lluís XIV de França i de la seva amant, la marquesa de Montespan.
Nom original | (fr) Louis d'Orléans |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 4 agost 1703 Versalles (França) |
Mort | 4 febrer 1752 (48 anys) Abadia de Santa Genoveva (França) |
Sepultura | Val-de-Grâce |
Gran Mestre de l'Orde reial de Nostra Senyora del Mont Carmel i de Sant Llàtzer de Jerusalem | |
12 setembre 1720 – 4 febrer 1752 ← Philippe de Courcillon, Marquis de Dangeau – Lluís XVI de França → | |
Governador de Bretanya | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Activitat | |
Ocupació | monjo, militar |
Carrera militar | |
Rang militar | Colonel General |
Obra | |
Obres destacables | |
Altres | |
Títol | Duc |
Família | Casa d'Orleans |
Cònjuge | Augusta de Baden-Baden (1724–) |
Fills | Lluís Felip d'Orleans, Louise Marie d'Orléans (en) |
Pares | Felip III d'Orleans i Francesca Maria de Borbó |
Germans | Jean Philippe d'Orléans, Philippine-Élisabeth d'Orléans, Lluïsa Diana d'Orleans, Carlota d'Orleans, Lluïsa Elisabet d'Orleans, Angélique de Froissy, Adélaïde d'Orléans i Lluïsa Elisabet d'Orleans |
Premis | |
Va ser titulat duc de Chartres (1703- 1723), després duc d'Orleans, duc de Valois, duc de Nemours i duc de Montpensier (1723- 1752) a la mort del seu pare. Va ser qualificat de primer príncep de la sang després de la mort d'Enric Juli de Borbó-Condé (1709).
Segons René-Louis de Voyer de Paulmy marquès d'Argenson: «el duc d'Orléans sempre ha estat radical en tot. En la seva joventut [...] va estimar les dones amb passió, i sense reflexionar sobre els riscos que corria la seva salut. Més tard, va voler posar-se al capdavant dels hússars i fer una guerra de carabina. Llavors, li va agradar la caça amb furor. Finalment, havent-se dedicat a la religió, escull el paper de Pare de l'església i d'anacoreta. » (Diari, juliol 1742)