Nomenclatura dels satèl·lits naturals
article de llista de Wikimedia / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'assignació oficial dels noms dels satèl·lits naturals és responsabilitat, des de 1973, de la Unió Astronòmica Internacional (en anglès International Astronomical Union o IAU), en concret, d'un comitè per a la nomenclatura del sistema planetari (actualment, el Grup de Treball per a la Nomenclatura del Sistema Planetari, en anglès, Working Group for Planetary System Nomenclature, conegut per les seves sigles WGPSN).
Abans de la formació del WGPSN, l'elecció dels noms va ser determinada en la majoria dels casos pels descobridors dels satèl·lits, encara que a alguns satèl·lits no se'ls va posar nom fins molts anys després del seu descobriment (per exemple, Tità va ser descobert per Christiaan Huygens el 1655, però no va ser nomenat fins al 1847, gairebé dos segles després).
Abans que la UAI assumís la responsabilitat de la nomenclatura astronòmica, només vint-i-cinc satèl·lits tenien un nom d'ús generalitzat, i que encara utilitzen.[1] Des de llavors, s'han nomenat 124 satèl·lits més: 45 satèl·lits de Júpiter, 43 de Saturn, 22 d'Urà, 11 de Neptú, 3 de Plutó, 1 d'Eris, i 2 d'Haumea. El nombre seguirà en augment a mesura que els descobriments de les sondes actuals siguin documentats i es descobreixin nous satèl·lits.
En l'Assemblea General de la UAI al juliol de 2004,[2] el WGPSN va suggerir que pogués ser aconsellable no nomenar els petits satèl·lits, ja que la tecnologia CCD permet descobrir satèl·lits molt petits, fins a 1 quilòmetre de diàmetre. Fins avui, no obstant això, s'han assignat noms a tots els satèl·lits descobertes, amb independència de la seva grandària.