Repúbliques de la Unió Soviètica
From Wikipedia, the free encyclopedia
Es va anomenar Repúbliques de la Unió Soviètica (en rus: сою́зные респу́блики, transcripció: soiúznie respúbliki) a les repúbliques socialistes soviètiques que conformaven constitucionalment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La seva quantitat va variar al llarg dels 69 anys d'existència de l'URSS, quedant establerta en 15 en les seves dècades finals d'existència. Després de la dissolució de l'URSS l'any 1991 totes les repúbliques es van independitzar, passant 12 d'elles a conformar el que es conegué amb el nom de Comunitat d'Estats Independents.
Com a federació que era la Unió Soviètica d'acord amb la Constitució i el Tractat de la Unió, les repúbliques federades gaudien d'una àmplia autonomia per a la seva administració interna. Cadascuna d'elles posseïa el seu propi partit comunista, amb l'excepció de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia. Cada república posseïa a més la seva pròpia bandera, escut i himne. Totes les banderes i escuts tenien la falç i martell, símbol del comunisme, i predominant color vermell. Els himnes tracten assumptes com l'amistat fraternal entre els habitants de les repúbliques, un futur brillant i l'homenatge a Lenin, ideòleg de la Revolució d'Octubre i primer dirigent de la Unió Soviètica.
Sota la Constitució, adoptada l'any 1924 i modificada els anys 1936 i 1977, la fundació política de l'URSS estava basada en els Soviets de Diputats del Poble. Aquests existien en tots els nivells de la cadena administrativa, amb el nivell federal englobant tots en el Soviet Suprem radicat a la ciutat de Moscou, que al seu torn designava el poder executiu central. En l'àmbit econòmic existia una sèrie de consells de l'economia nacional que confluïen en un cos únic a nivell federal, relacionat amb el Ministeri de Planificació.
El caràcter federal de la Unió i l'autonomia de les repúbliques federades convivien amb un fort poder central que resultava elemental per a la seva cohesió. La pèrdua de poder del govern central durant el mandat de Mikhaïl Gorbatxov i el consegüent enfortiment enfront del mateix de les repúbliques és considerat un dels factors causants de la dissolució de l'URSS. D'acord amb l'article 72 de la Constitució Soviètica de 1977, cada república mantenia el dret a la secessió. Durant la crisi política de 1991 Rússia, Ucraïna i Belarús la van utilitzar per a dissoldre legalment la Unió.
Juntament amb la cadena de l'administració estatal existia l'estructura paral·lela del Partit Comunista de la Unió Soviètica, que estava estructurat de la mateixa manera federal i li permetia exercir un considerable nivell d'influència sobre els òrgans de poder en tots els nivells. Organismes administratius de l'Estat prenien ordres directes del Partit i l'aprovació de diferents funcionaris estatals d'alt nivell requeria l'aprovació dels seus organismes centrals. Una pràctica general era que la posició de cap d'Estat en una república federada fos un oficial local, mentre la posició de Secretari General del Partit Comunista local fos d'un ciutadà d'altra república.