Traça italiana
From Wikipedia, the free encyclopedia
La traça italiana és un estil de fortificació desenvolupat a la península Itàlica a la fi del segle xv i principis del XVI en resposta a l'intent d'invasió francesa de la península. L'exèrcit francès estava equipat amb nous canons capaços de destruir fàcilment les fortificacions d'estil medieval, castells amb alts murs que eren un objectiu fàcil per a l'artilleria. Per contrarestar el poder de les noves armes, els murs defensius de les fortificacions es van fer més baixos i amples, construïts generalment amb pedra i sorra que absorbia millor l'impacte dels projectils llançats pels canons. Un altre canvi important en el disseny va ser l'aparició dels bastions i revellins, que van caracteritzar a aquest nou tipus de fortaleses. Per millorar la defensa, els bastions oferien la possibilitat d'efectuar un foc creuat sobre els atacants.[1] Es van construir glacis, terraplens amb un pendent suau construït a la part més exterior de la fortificació envoltant-la totalment,[2] i finalment un fossat, que podia estar ple d'aigua per evitar el minat de la muralla. El resultat va ser el desenvolupament de les fortaleses en forma d'estrella.[1]
Per poder prendre mitjançant un assalt aquest tipus de fortificacions, era necessari establir un lloc que les privés d'ajuda de l'exterior i situar una bateria de canons que, després de diversos milers de trets, obrís una bretxa en el mur que permetés l'assalt de la infanteria. La necessitat de bloquejar aquestes fortaleses, de vegades durant un any, requeria un elevat nombre de soldats i feia augmentar de forma espectacular el cost de la guerra, de manera que només els grans estats de l'època podien permetre assetjar una ciutat protegida amb aquest tipus de fortificació.
Aquest tipus de disseny va sortir d'Itàlia entre els anys 1530 i 1540 i va ser àmpliament utilitzat per tota Europa durant els següents tres-cents anys, especialment al nord del Regne de França i en els Països Baixos a causa de les guerres entre França i Espanya i entre Espanya i les Províncies Unides.
A finals del segle xvii, els arquitectes Sébastien Le Prestre de Vauban i Menno van Coehoorn van portar el disseny d'aquest tipus de fortificacions a l'extrem amb ciutadelles pentagonals plenes de bastions, revellins, reductes i fossats.