Agricultura ecològica
modalitat agrícola / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'agricultura ecològica o agricultura biològica és un mètode agrícola que té com a finalitat, en contrast amb l'agricultura convencional, ser ambientalment sostenible, a més de respectar la salut i el benestar dels consumidors.[1] En general, refusa l'ús de recursos químics artificials durant el conreu o la cria, així com l'ús de conservants, colorants o altres additius durant la transformació d'aliments.[2]
A la Unió Europea l'agricultura ecològica és regulada pel reglament 834/2007 que especifica les tècniques i les productes que poden utilitzar-se. El mateix concepte és conegut amb noms diferents en diversos països. La terminologia de vegades pot portar a confusió: orgànic és l'adjectiu que fan servir en anglès, biològic en francès, alemany, portuguès i neerlandès, ecològic en català, romanès i castellà.[3] Els productes reben la denominació de «ecològic» o «biològic», abreujat «eco» o «bio».
En general, les tècniques de cultiu utilitzades per l'agricultura ecològica són de caràcter menys agressiu per a l'home i el medi ambient que les tècniques convencionals utilitzades després de la Revolució Verda, de caràcter hiperracionalista amb visió a curt termini, amb ús intensiu de productes químics altament tòxics i amb ignorància dels danys col·laterals en l'ecosistema. El moviment va començar prudentment a Occident des de principis del segle XX quan els primers efectes negatius de l'ús a gran escala de fertilitzants artificials i del monoconreu massiu van fer-se visibles.[4] Després de «l'era dels plaguicides» (1940-1960)[5] el moviment va accelerar en observar, entre d'altres els efectes mediambientals desastrosos de l'insecticida DDT que ho matava tot sense selectivitat i que els insectes nocius, el seu primer blanc van desenvolupar resistència. A més, el verí (ara prohibit a Occident), reconegut com a contaminant orgànic persistent, en acumular-se en els mamífers al cim de la cadena alimentària, té efectes nocius per a la salut humana i amenaçava de fer desaparèixer certes espècies d'ocells com el pigarg americà i el falcó pelegrí.[6] El llibre de Rachel Louise Carson (1907-1964) Silent spring (Primavera silenciosa - 1962) va ser un avanç considerable en crear una consciència ecològica en l'opinió pública. El llibre va conduir a la prohibició del DDT el 1972 als Estats Units, malgrat l'oposició virulent del molt fort lobby de la indústria química.[7][8]
Per a primeres matèries toves com entre d'altres cafè, cotó, plàtans, oli de palma conreats a Orient, Àfrica i Sud-amèrica en països amb menys de protecció social, a la sol·licitud ecològica, s'hi va afegir la sensibilitat per a les condicions de treball, formació i sou dels productors i es va descobrir la complimentaritat amb els principis del comerç just.[9] A Occident també s'adona que una agricultura sostenible no és possible si els productors no reben una retribució honesta, que a més de la producció agroalimentària, pren en compte les tasques de manteniment del bé comú. Els grans grups de distribució exerceixen tal pressió sobre els preus,[10] que no li queden als agricultors mitjans per evitar monoconreu, per deixar terres verdes per biòtops i passadissos biològiques, per prevenir l'eutrofització dels rius etc. La Política Agrícola Comuna (2014-2020) de la Unió Europea vol entre d'altres fomentar la sostenibilitat ecològica, també en les explotacions convencionals i transformar els productors en gestors del paisatge rural i el seu ecosistema i guanyar una renda viable. Entre l'agricultura ecològica stricto sensu i «l'agricultura química» dels anys 1950 es desenvolupen tècniques intermediàries, com ara la producció integrada.[11] L'agricultura biodinàmica també és un tipus d'agricultura ecològica.[12]