Al·legoria de la caverna
From Wikipedia, the free encyclopedia
El mite de la caverna (també anomenat analogia de la caverna o caverna de Plató) és una al·legoria presentada pel filòsof de l'antiga Grècia Plató en la seva obra La República (514a–520a) per comparar «l'efecte de l'educació (παιδεία) i la manca d'aquesta en la nostra natura».[1] Està escrita com un diàleg entre el germà de Plató, Glaucó, i el seu mentor, Sòcrates, narrat per aquest darrer. L'al·legoria es presenta després de l'analogia del sol (508b–509c) i l'analogia de la línia dividida (509d–513e). Totes tres estan caracteritzades en relació a la dialèctica i a la fi dels llibres VII i VIII (531d–534e).
Plató fa que Sòcrates descrigui una trobada de persones que han viscut encadenades a una paret d'una caverna tota la seva vida, encarats a una paret blanca. Les persones observen les ombres projectades a la paret de les coses que passen per davant d'un foc que es troba darrere seu, i comencen a anomenar aquestes coses. Les ombres són tan properes com els presoners aconsegueixen veure la realitat. Llavors s'explica com el filòsof és com un presoner que és alliberat de la caverna i arriba a entendre que les ombres de la paret no constitueixen realment la veritat, ja que ell pot percebre la veritable forma de la realitat i no pas les meres ombres observades pels presoners.
Sòcrates remarca que aquesta al·legoria es pot comprendre amb el que fou explicat anteriorment, concretament l'analogia del sol i l'analogia de la línia dividida. En particular, compara la percepció humana del món a «viure en una presó, el foc allí al sol aquí, l'ascensió i la vista del món superior a l'ascensió de l'ànima al món de la ment» (517b).[2]