Alfabet hongarés antic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'alfabet hongarés antic (en hongarés: rovásírás o székely rovásírás, székely-magyar rovás; abreujat simplement com rovás, 'osca, marca') és un sistema d'escriptura alfabètic usat pels magiars en l'alta edat mitjana (del segle VII al X).[1][2] A causa de la seua reminiscència rúnica, l'alfabet hongarés antic també s'ha anomenat popularment "runes hongareses" o "alfabet hongarés de runes".
Tipus | escriptura natural, alfabet i alfabet bicameral |
---|---|
Llengües | hongarès |
Creació | segle XII |
Basat en | antic alfabet turc |
ISO 15924 | Hung (176 ) |
Direcció del text | de dreta a esquerra |
Interval Unicode | U+10C80-10CFF |
Es pensa que deriva de l'alfabet turc antic i degué aparéixer per primera volta durant el segle VII. Els magiars s'assentaren a la plana pannònica el 885; quan el Regne d'Hongria fou fundat el 1000 i s'hi adoptà el cristianisme, també s'hi adoptà l'alfabet llatí i aquest sistema d'escriptura caigué en desús. En zones de Transsilvània, però, l'alfabet hongarés s'utilitzà marginalment pels magiars székely almenys fins al s. XVII, sota el nom de székely rovásírás.
L'alfabet estava adaptat a la fonologia hongaresa, i representava lletres per fonemes, tals com cs, gy, ly, ny, ö, sz, ty, ü, zs... L'alfabet hongarés modern representa aquests sons amb dígrafs (seqüències de lletres per escriure un sol so) i signes diacrítics. En canvi, l'alfabet rovásírás no conté lletres per als fonemes dz, dzs de l'hongarés actual, perquè són desenvolupaments relativament recents en la història d'aquest idioma. Les lletres llatines q, w, x i y tampoc hi tenen un equivalent, perquè no són fonemes separats en hongarés i només s'empren per a paraules estrangeres.