Anarquisme epistemològic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'anarquisme epistemològic, anarquisme metodològic o dadaisme epistemològic, és una teoria epistemològica desenvolupada pel filòsof de la ciència austríac Paul Feyerabend, que afirma que no hi ha regles metodològiques útils o lliures d'excepcions que regisquen el progrés de la ciència. Assevera que la ciència que funciona d'acord amb normes fixes i universals no és realista, sinó perniciosa i perjudicial. Proposa una epistemologia oberta, una sèrie d'instruments de recerca adaptables a cada context, però no postulats com a lleis inamovibles.
Feyerabend sostenia que una metodologia científica universalment vàlida era un contrasentit; no poden dictar-se normes a la ciència per desenvolupar-la. Criticà el cientificisme per ser «castells en l'aire». Atés que no hi ha coneixements certs i no se sap quins paradigmes dominaran la ciència futura, descartar-los ara suposa tancar portes. Feyerabend argumenta que la ciència és una empresa essencialment anàrquica;[1] els mètodes científics no són monopoli exclusiu en la lluita pel coneixement i els científics mai han actuat amb una tradició distintiva i definida. Descriu el procés de l'educació científica contemporània en una manera lleugera d'adoctrinament, amb la finalitat de fer la història de la ciència més avorrida, simple, uniforme, objectiva i més fàcil d'entendre amb normes estrictes i inflexibles.[1]
La teoria suggereix tractar les lleis científiques (no la recerca científica en si) com una ideologia, juntament amb altres matèries com la religió, la màgia i la mitologia, i considera el domini de la ciència en la societat com un fet autoritari i injustificat.[2] La promulgació d'aquesta teoria li donà a Feyerabend el títol del «pitjor enemic de la ciència» pels seus detractors.[3]