Aqüeductes de Roma
article de llista de Wikimedia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els romans van construir nombrosos aqüeductes (llatí aquaeductus , és a dir «conduccions d'aiga») per a proporcionar l'aigua necessària per al consum de les persones que habitaven les ciutats i per les seves feines. Aquests aqüeductes foren un dels grans èxits d'enginyeria del món antic, i van establir un estàndard no igualat per més de mil anys després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Moltes ciutats encara mantenen i fan servir els antics aqüeductes avui en dia, encara que els canals oberts han estat normalment reemplaçats per canonades.
Els romans van construir nombrosos aqüeductes per abastar d'aigua a totes les grans ciutats dins del seu imperi, així com a moltes ciutats petites i centres de producció industrial.[1] La mateixa ciutat de Roma, sent la ciutat més gran, tenia la major concentració d'aqüeductes, amb aigua proporcionada per onze aqüeductes[2] construïts al llarg d'un període de cinc-cents anys. Els estudiosos han arribat a predir la mida de la ciutat per la quantitat d'aigua que en rebia. Proporcionaven aigua per a beure, per posar en funcionament nombrosos banys públics i fonts de la ciutat, i també vessaven l'aigua sobre mecanismes hidràulics emprats en mineria per trencar roques.[1] Els mètodes de construcció estan ben descrits per Vitruvi en la seva obra De Architectura escrita al segle i aC.[3] El seu llibre va ser de gran ajuda per Frontí, un general que va ser nomenat a finals del segle I per administrar tots els aqüeductes de Roma. Va descobrir una diferència, entre el cabal a la presa d'aigua i el que es proporcionava a l'arribada, causada per les canonades il·legals inserides al llarg de les canalitzacions, que en desviaven el flux d'aigua. Els resultats de la seva investigació els va presentar a l'emperador Nerva en un llibre anomenat De aquaeductu perquè s'utilitzessin les dades obtingudes en millorar el sistema.
Un aqüeducte arrencava en un sistema de captació d'aigua, generalment a les muntanyes. L'aigua passava de forma controlada a la conducció des d'un dipòsit de capçalera (caput aquae). La construcció d'un aqüeducte exigia un estudi minuciós del terreny que permetria escollir el traçat més econòmic per permetre un pendent suau i sostingut sense allargar massa el recorregut de l'obra. S'usaven canals oberts (riui) aprofitant la força de la gravetat sempre que fos possible i només en comptades ocasions es feia servir el mètode de conducció sota pressió.
El canal s'acomodava al terreny per diferents procediments. Sempre que fos possible, transcorria sobre el sòl recolzat sobre un mur (substructio) en el qual es practicaven desguassos per facilitar el trànsit normal de les aigües de superfície. Si el terreny s'elevava, el canal quedava soterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrània (specus) excavada directament a la roca o construïda dins d'una rasa. Quan calia vèncer una forta depressió, es recorria a la construcció de complicats sistemes d'arcades (arcuationes) que sostenien el canal i el mantenen al nivell adequat.
En tot cas, sempre que l'aigua es destinava al consum humà, el canal estava cobert per un sostre ja fos en forma de volta, falsa volta, amb plaques de pedra o tègules.
A continuació es presenten els principals aqüeductes de la ciutat de Roma.