Arqueogenètica
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arqueogenètica (terme encunyat per Colin Renfrew)[1] és l'aplicació de les tècniques de genètica molecular de poblacions per a l'estudi del passat dels humans i altres espècies. Això pot implicar: l'anàlisi d'ADN recuperat de restes arqueològiques, és a dir, l'antic ADN; l'anàlisi d'ADN de les poblacions modernes (inclosos els éssers humans i les espècies vegetals i animals domèstiques), amb la finalitat d'estudiar el passat de la humanitat i el llegat genètic de la interacció humana amb la biosfera, i l'aplicació dels mètodes estadístics elaborats pels genetistes moleculars a les dades arqueològiques.
Té el seu origen en l'estudi de grups sanguinis humans i la idea que aquest clàssic marcador genètic proporciona informació sobre les relacions entre lingüística i grup ètnics. Els primers treballs en aquest àmbit són de Ludwik i Hanka Hirszfeld, William Boyd i Arthur Mourant. Des del 1960 fins ara, Luigi Lucca Cavalli-Sforza ha utilitzat marcadors genètics clàssics per a examinar la població prehistòrica d'Europa, que va culminar en la publicació d'Història i Geografia dels Gens Humans el 1994.
Des de llavors, s'ha analitzat la història genètica de les principals plantes (per exemple, blat, arròs, blat de moro) i animals domèstics (per exemple, vaques, cabres, porcs, cavalls). S'han pogut presentar models biogeogràfics de la seva domesticació i cria, principalment sobre la base de la variació de l'ADN mitocondrial, encara que altres marcadors estan actualment sent objecte d'anàlisi a fi de complementar la descripció genètica (per exemple, el cromosoma Y per descriure la història dels mascles llinatge