Arqueologia feniciopúnica
estudi de la civilització antiga dels fenicis i cartaginesos / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arqueologia feniciopúnica és una branca de l'arqueologia que estudia el que es refereix a les arts, als monuments i als objectes de l'antiguitat del poble feniciopúnic, especialment per les seues restes materials.
L'arqueologia feniciopúnica a l'Orient està molt relacionada amb l'arqueologia bíblica, en part per compartir un mateix espai (Moscati diu: «Aràbia, Síria, Palestina i Mesopotàmia constitueixen un tot homogeni separats d'Àsia per les muntanyes de Pèrsia i Anatolia, i envoltats en bona part per mar») i temps en determinades èpoques, també anteriors, ja que inclou l'herència d'altres pobles semites, i perquè part d'ella pot ser relacionada directament amb la Bíblia; no obstant això, tendeixen a divergir a partir del segle viii aC[1][2][3] i sobretot amb la colonització fenícia d'Occident.
La presència fenícia a Occident és una realitat constatable; la seva forma d'habitatge en l'edat del ferro està ben precisada: cases de planta rectangular, que en un primer moment es formen per una o més habitacions, i s'amplien posteriorment; el paviment de terra batuda, els murs de pedres de grandària mitjana sense tallar, unides per argamassa; sostres subjectats per bigues de fusta, fabricats amb material orgànic recoberts d'argila; possiblement les parets també estaven recobertes d'argila. Les portes eren de fusta amb frontisses metàl·liques. Els poblats serien un grup d'aquestes cases, unes al costat d'altres, deixant carrers estrets i, de vegades, formant placetes.[4]
El poblat estava envoltat de muralles defensives, situat en illes o penínsules amb bones condicions de defensa natural. D'altra banda, s'aprecia una gran activitat comercial, a part d'una activitat industrial, tant metal·lúrgica com terrissaire. Un altre aspecte que dificulta la identificació d'allò fenici és la seua capacitat de relació amb les poblacions indígenes, influenciades tant que es fa molt difícil la diferenciació entre el fenici i l'indígena (tartessos, ibers…[5][6][7]). El problema arqueològic es planteja no sols en l'època colonial, sinó en la precolonial, perquè no ha estat ben definit què identifica i què no, l'arqueologia feniciopúnica en aquests períodes més antics.
La colonització fenícia d'Occident ha tingut una sèrie de reptes que han fet avançar les diferents recerques; d'una banda, la datació; d'una altra, el seu objecte (comerç, cerca de metalls, pesca i altres recursos naturals, expansió per la pressió política a Orient, o per la pressió demogràfica). La identificació d'allò fenici també ha estat un element polèmic, aliment de recerques; així, quan es parlava d'«orientalitzant», hi havia prou resistències a acceptar la importància de la influència i presència dels fenicis a Occident; quan es parlava de Tartessos, menys encara, i per sota d'allò ibèric enfront d'allò al·logen, influència enfront de pertinença, difusionisme enfront d'autoctonisme, un interessant debat entre especialistes al llarg del temps i l'espai, que en el cas de l'arqueologia feniciopúnica està en clara expansió.
Un dels reptes que s'hi estan superant és el coneixement dels fenicis en el seu àmbit originari, assolit en les excavacions de María Eugenia Aubet Semmler a Tir. Un altre pot ser avançar en la identificació de materials arqueològics més antics amb fenicis o no, i l'esclariment de la relació del megalitisme amb el món fenici o no.
Així mateix, conéixer l'abast de les navegacions fenícies és cada vegada més a prop, pel camí de l'estany, cap a les Cassitèrides, passant pel nord de la península Ibèrica, ja que està més que constatada la presència fenícia a Portugal i a la costa atlàntica del Marroc.
Un altre aspecte que planteja un repte intel·lectual és l'origen dels fenicis, i també la seua assimilació amb la resta del món mediterrani quan els conquesten els romans, fent-los desaparèixer pràcticament de la història.