Barroc sicilià
From Wikipedia, the free encyclopedia
El barroc sicilià és la forma distintiva de l'arquitectura barroca que es va desenvolupar a l'illa de Sicília, al sud d'Itàlia, durant els segles xvii i xviii. L'estil es reconeix no solament pels seus típics revolts i floritures barroques, sinó també per les seves màscares somrients i putti amb la particular extravagància que li ha donat a Sicília una identitat arquitectònica única i la fase més interessant de l'art sicilià.[1]
L'estil barroc sicilià va prendre volada durant la gran reconstrucció edilícia que va seguir el terratrèmol de 1693. Prèviament el barroc havia estat usat a l'illa d'una manera ingènua i d'abast local, que havia evolucionat a partir de l'arquitectura híbrida nadiua més que pels grans arquitectes barrocs de Roma. Després del terratrèmol els arquitectes locals, molts d'ells formats a Roma, van tenir múltiples oportunitats de recrear l'arquitectura barroca més sofisticada, que havia guanyat popularitat a la Itàlia continental. El treball d'aquests arquitectes locals -i el nou gènere d'enregistrament arquitectònic que ells van iniciar- va inspirar altres dissenyadors locals a seguir-ne l'exemple. Cap al 1730, els arquitectes sicilians havien desenvolupat confiança en l'ús de l'estil barroc. La seva particular interpretació els va portar de mica en mica a generar una forma d'art altament localista i personalitzada. De 1780 endavant, l'estil va ser gradualment reemplaçat per la nova moda del neoclassicisme.
El fenomen anomenat alt barroc sicilià va durar tot just cinquanta anys, i va reflectir perfectament l'ordre social de l'illa en una època en què -dominada oficialment per Espanya- va ser governada de fet per una aristocràcia hedonista i extravagant. L'arquitectura barroca ha donat a l'illa un caràcter arquitectònic que roman durant el segle xxi.