Carles Mani i Roig
escultor català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Carles Mani i Roig (Móra d'Ebre o Tarragona, 1866 - Barcelona, 1911) va ser un escultor català que va seguir el dictat d'un estil propi apartant-se de l'escultura catalana que es feia en el seu temps. És un artista que va contra corrent, fora del comú. Va cercar el camí cap a un expressionisme personal que no serà entès pels seus contemporanis, la qual cosa contribuirà al fet que la seva obra sigui molt reduïda. Artista independent i solitari, que a més de tenir una personalitat estranya, no era barceloní ni es va adaptar a l'ambient de la capital catalana. Va portar una vida difícil, plena d'adversitats i desil·lusions. Era un home molt sensible i amant de la natura, en canvi odiava les ciutats.
Carles Mani vist per Santiago Rusiñol (MNAC) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | Carles Mani i Roig 1867 Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre) |
Mort | 1911 (43/44 anys) Barcelona |
Dades personals | |
Nacionalitat | Catalunya |
Activitat | |
Ocupació | escultor |
Art | escultura |
Influències | |
Obra | |
Obres destacables Els degenerats(1901) | |
Família | |
Parents | Pau Badia i Ripoll (nebot) |
Lafuente Ferrari el descriu com una persona estranya, original i un poc absurd, anarquista escultor català. Francisco Carantoña el descriu com a fort i extravertit, a dos passos de l'anarquisme, amb una especial inclinació a rebutjar totalment la puresa o la impuresa de les inquietuds artístiques de cadascun,[1] Quasi desconegut, marginal, atípic, aïllat, maleït (en el sentit literari i baudelairià del mot) són alguns dels qualificatius emprats.[2]
Tal vegada Mani hauria quedat definitivament ocult si no hagués estat per la valoració d'algunes persones com Feliu Elias o Rafael Benet, encara que ha de destacar-se molt especialment l'acció de Josep Maria Garrut, qui va localitzar a la seva vídua i va rescatar un volum considerable de peces i relíquies de Mani, gràcies a les quals la Casa-Museu Gaudí de Barcelona s'ha convertit en un element fonamental, sine qua non, en la història de l'escultura contemporània[3]. Sense aquesta acció de Garrut, un nom com Carles Mani s'hauria enfonsat en un oblit pràcticament irrecuperable.[1]