Cartrons de Rafael
From Wikipedia, the free encyclopedia
Els Cartrons de Rafael són un grup de set grans models per a tapissos, dissenyats pel pintor renaixentista Raffaello Sanzio per a la Capella Sixtina del Palau Vaticà i actualment conservats a Londres. Il·lustren escenes bíbliques, conegudes com els Fets dels Apòstols. Del grup originari de deu cartrons dissenyats el 1515-1516, en queden set que des del segle xvii pertanyen a la Royal Collection del Regne Unit. Elisabet II els manté en préstec al Victoria and Albert Museum de Londres. Els tapissos teixits segons aquests cartrons s'exhibeixen als Museus Vaticans, si bé no a la Capella Sixtina.
Aquestes pintures de format monumental (3 metres d'alçada i de 3 a 5 de llargària), amb figures de mida més gran que les naturals, es diuen «cartrons» perquè aquest mot s'aplica en art als models o plantilles emprats en el teixit de tapissos i catifes. No s'idearen pas com quadres per ser penjats, sinó com patrons per fabricar-ne tapissos amb les mateixes imatges. Goya va pintar cartrons de manera semblant al segle xviii. Els cartrons de Londres i els tapissos definitius del Vaticà coincideixen en mida, però els primers mostren les imatges invertides perquè els tapissos es teixeixen de l'inrevés; Raffaello va haver de tenir en compte aquesta condició tècnica a l'hora de pensar les escenes.
Els tapissos dels Fets dels Apòstols foren encarregats pel Papa Lleó X per ornamentar la Capella Sixtina, si bé no s'hi exhibeixen de manera permanent car varen ser pensats com ornament especial per a grans festivitats. Foren robats durant el Saqueig de Roma del 1527 i retornats posteriorment. S'exhibeixen en una altra sala dins dels Museus Vaticans i només en ocasions especials es pengen a la Capella Sixtina. Hi ha més exemplars dels tapissos, que ara es troben escampats per diversos països.
Aquesta sèrie d'imatges va tenir gran fama, majorment per la seva reproducció en gravats. Així com Durero, Raffaello va servir-se de les estampes per promocionar el seu art, i els Fets dels Apòstols van tenir així una ràpida difusió. Van atènyer tal fama que van rivalitzar amb els frescs de Miquel Àngel, i al segle xix foren denominats «El Partenó de l'art modern».