Castellar del Vallès
municipi de Catalunya / From Wikipedia, the free encyclopedia
Castellar del Vallès és una vila de Catalunya de 24.933 habitants[1] situada al nord de la comarca del Vallès Occidental. La superfície del municipi és de 44,9 quilòmetres quadrats i el nucli és a 331 metres sobre el nivell del mar. Pertany al partit judicial de Sabadell, a l'àmbit funcional metropolità de Barcelona i la seva parròquia pertany al Bisbat de Terrassa i a l'arxiprestat de Sabadell Centre.[2][3] El seu alcalde és Ignasi Giménez, representant de l'agrupació Som de Castellar, pròxima al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Estat | Espanya | ||||
Comunitat autònoma | Catalunya | ||||
Província | província de Barcelona | ||||
Àmbit funcional territorial | Àmbit Metropolità de Barcelona | ||||
Comarca | Vallès Occidental | ||||
Capital | Castellar del Vallès | ||||
Conté la subdivisió | |||||
Població humana | |||||
Població | 25.122 (2024) (559,51 hab./km²) | ||||
Llars | 52 (1553) | ||||
Gentilici | Castellarenc, castellarenca | ||||
Idioma oficial | català | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 44,9 km² | ||||
Altitud | 331 m | ||||
Limita amb | |||||
Partit judicial | Sabadell | ||||
Dades històriques | |||||
Patrocini | Esteve màrtir | ||||
Dia de mercat | Dissabte | ||||
Festa patronal | 2n cap de setmana de setembre | ||||
Organització política | |||||
• Alcalde | Ignasi Giménez Renom (2007–) | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Codi postal | 08211 | ||||
Fus horari | |||||
Codi INE | 08051 | ||||
Codi IDESCAT | 080517 | ||||
Lloc web | castellarvalles.cat |
Castellar es troba al bell mig de la fossa tectònica del Vallès-Penedès, que travessa la ciutat d'est a oest, mentre que el riu Ripoll el travessa de nord a sud.[4] El clima de la ciutat és propi dels països mediterranis, amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic.[5]
En l'àmbit econòmic, el desenvolupament econòmic i industrial de Castellar del Vallès ha estat molt relacionat amb el sector del tèxtil, i en especial a empreses de la família Tolrà, que han deixat gran patrimoni al poble.[6] En l'actualitat, però, la principal activitat econòmica prové del sector serveis, el comerç i de la funció pública.[3]
El patró de la ciutat és Sant Esteve, tot i que Sant Josep té una presència força important a la vila: anualment se celebra una fira en el seu honor durant la diada de Sant Josep.[7]
Anomenat durant l'edat mitjana Castrum Kastellare,[8] la ciutat posteriorment rep el nom de Sant Esteve aprofitant l'advocació d'una parròquia del terme municipal en l'actual Castellar Vell. Malgrat tot, a l'altra banda del riu Ripoll –on hi ha el poble– sorgeix un nucli de cases que es denomina la Sagrera de les Fàbregues, Sagrera possiblement per estar ubicat a prop de l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria i Fàbregues per la presència a partir de l'edat mitjana de petites indústries en el terme. Durant el segle xviii apareix com a topònim del poble Tolosa, Toloseta o Tolosa de les Fàbregues. A partir del trasllat de la parròquia de Sant Esteve l'any 1773 a l'emplaçament actual, la ciutat passa a dir-se Sant Esteve de Castellar, que es fa servir indistintament al de Castellar. El 1933, per acord municipal, passa a anomenar-se oficialment Castellar del Vallès; el canvi fou aprovat pel Govern Civil el 1954.[9]
- Llista de topònims de Castellar del Vallès (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Castellar del Vallès és un municipi de la comarca del Vallès Occidental. Està situat a 7 km de Sabadell i a 11 km de Terrassa, les dues capitals comarcals. Limita amb els municipis de Sant Llorenç Savall, Matadepera, Terrassa, Sabadell i Sentmenat.[1] El seu codi postal és el 08211.
El terme de Castellar del Vallès té una extensió de 44,9 km². L'àrea forestal i agrícola ocupa un 83% del total de la superfície municipal, mentre que el 30% de l'extensió del municipi forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El riu Ripoll travessa el terme de nord a sud. La ubicació originària del nucli urbà és al peu de la muntanya del Puig de la Creu, i s'ha anat estenent sobre la plana agrícola del Pla de la Bruguera. Tot i que l'alçada oficial és de 331 metres sobre el nivell del mar, el nucli se situa entre els 300 i els 372 metres.[4]
Sant Llorenç Savall | ||
Matadepera | Sentmenat | |
Terrassa | Sabadell |
Castellar del Vallès té una població de 25.122 (2024)[10] habitants distribuïts en diversos nuclis, amb una densitat de població 559,4 hab/km². El principal d'aquests nuclis concentra un 80% de la població, mentre que la resta es distribueixen entre el nucli agregat de Sant Feliu del Racó, diverses urbanitzacions i masos disseminats.[4][1]
Orografia
Amb una altitud mitjana de 331 metres sobre el nivell del mar i un total de 44,91 km² de superfície, Castellar del Vallès presenta diferents accidents orogràfics.[11]
Clima
El clima de Castellar del Vallès i de la comarca del Vallès Occidental és suau, propi dels països mediterranis amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, amb temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic. El volum de precipitacions pot variar molt d'un any a l'altre i són característiques les sequeres estiuenques, tot i que l'elevació del territori provocada pel massís de Sant Llorenç del Munt fa que el volum de pluges sigui superior al d'altres zones similars.[12][5]
Respecte a les catàstrofes naturals, segons els registres disponibles, al llarg del període 1968-2006 es produïren 181 incendis forestals o conats d'incendi que van afectar el terme, la qual cosa suposa una mitjana de 4,64 incendis anuals. La superfície cremada en aquest període fou de 470,8 ha, és a dir, una mitjana anual de 2,6 ha cremades per incendis. L'incendi més gran que ha afectat Castellar es va produir el juliol de 1983: va cremar 75 hectàrees al sector del Sabater Vell. La mitjana d'incendis és de 2,3 incendis anuals i la de superfície cremada en total de 5,7 ha. En tan sols dues ocasions la superfície ha sigut superior a una hectàrea, només enterbolida per la proximitat al gran incendi forestal de Sant Llorenç de Savall, ocorregut durant el mes d'agost de 2003, en el qual es cremaren 2.953,85 ha.
Les nevades més recordades són les ocorregudes el 1962, quan algunes carreteres i vials van quedar no transitables durant dies a causa de l'acumulació de neu, la de 2001 i, especialment, la del 8 de març de 2010, en la qual s'acumularen importants gruixos de neu, amb vehicles entravessats a les carreteres principals del municipi.[13]
Pel que fa a les inundacions cal destacar la històrica riuada de setembre de 1962, que va causar víctimes mortals i greus desperfectes a l'antiga fàbrica Tolrà situada a Can Barba, a infraestructures –al pont del Brunet i al pont vell– i a diverses zones de conreu situades en terrasses del riu Ripoll i afluents.[14][15]
Un altre esdeveniment meteorològic important fou el temporal de vent que va afectar la vila el 9 de desembre de 2014. Al llarg del matí d'aquell dia, els vents colpegen la vila amb ràfegues de fins a 125 km/h, provocant greus destrosses al mobiliari urbà, importants danys materials i provocant la caiguda de 150.000 arbres. A diferència de la veïna vila de Terrassa, però, Castellar no va haver de lamentar la mort de cap ciutadà.[16][17][18]
Flora i fauna
La vegetació és típicament mediterrània. Predomina l'alzinar amb marfull i les comunitats de ribera (omeda amb mill gruà, i la gatelleda)[19] i, amb menys abundància, el roure i diversos tipus de pins. També s'hi poden trobar la savina, el ginebrer i el boix.
La fauna és rica i representativa del mediterrani. Pel que fa a mamífers, s'hi poden trobar porcs senglars, conills, esquirols, guillots i mosteles; d'altra banda, entre les aus destaquen les rapaces diürnes i les nocturnes, com els falciots i els ratpenats; finalment, també conviuen espècies d'amfibis i rèptils, com la granoteta de Sant Antoni i algunes serps.[20]
Etapa prehistòrica
La història de Castellar està molt lligada al curs del riu Ripoll. Els primers indicis de presència humana daten del 7000 aC. Tanmateix existeix evidència d'activitat agrícola al neolític, al voltant del 5000 aC.[21] La presència humana al terme municipal es confirma per una petita necròpolis de l'edat del ferro, formada per una vintena d'urnes funeràries datades del segle vii aC que es localitzaren al Pla de la Bruguera.
Etapa ibèrica
Tot i que no hi ha proves concloents que demostrin l'existència de poblats ibers o romans a Castellar del Vallès,[21] l'any 2005, quan es feia la remodelació de la plaça Major de la vila, sorgeixen troballes arqueològiques que confirmen la presència d'una ciutat d'època romana tardana, amb restes funeràries i altres objectes de valor arqueològic relacionats amb l'activitat agrícola datats dels segles iv i v, i que posteriorment foren substituïts per un assentament visigòtic en els segles VI al VIII.[22]
En aquest sentit, també destaca la Malesa, un jaciment arqueològic al turó del mateix nom,[23] que se situa en una talaia de pedra sobre el riu Ripoll, allà on aquest descriu una sobtada corba vers el nord, davant de l'indret de Fontsacalents i el Gorg d'en Fitó. El descobriment del jaciment es remunta als anys 70, quan en uns treballs de remoció de terres, amb la finalitat d'obrir unes rases de conreu, es trobaren diferents restes de ceràmiques ibèriques (àmfora ibèrica, Càlat bicònic de pasta grisa, dolium i àmfora Mañá C-2) i d'importació itàlica (àmfora dressel 1A). Als anys 90, una altra prospecció aportà alguns fragments de ceràmica feta a mà que es definiren de l'edat del Bronze en una petita balma situada al nord del turó.[24]
Etapa visigòtica i alta edat mitjana
Durant l'etapa visigòtica es funden dues comunitats de cristians al voltant de les dues parròquies. Per un cantó, la parròquia de Sant Esteve de Castellar i, per l'altre, la de Sant Feliu del Racó. La primera d'elles està en el que avui es coneix com a Castellar Vell, al marge dret del riu Ripoll, i que té el seu origen en un temple preromànic. Aquesta església, consagrada l'any 1014 en plena època feudal, va pertànyer al comte Ramon Berenguer I tutelat per la seva àvia Ermessenda de Carcassona. A aquesta època també correspon la Làpida d'Ermomir, la peça arqueològica més important de Castellar, descoberta a l'antiga parròquia de Sant Esteve (actualment Castellar Vell) datada de l'any 966 i dipositada actualment a l'arxiu d'història de la ciutat.[25]
Durant els segles x i xi la vila està formada per masos disseminats. Les terres que integren aquest conjunt són objecte de compra i venda dels poders feudals de l'època; la més important d'elles és la dels Clasquerí, els quals esdevenen senyors tant territorialment com jurisdiccionalment des de principis del segle xv i fins a la desaparició del poder feudal. És per això que durant aquesta època aquest cognom domina el terme i en l'actualitat encara s'erigeix el Castell de Clasquerí dins el terme de la vila.[26]
Paral·lelament es consagren els primers edificis de les dues parròquies que formen part del terme: la de Sant Esteve de Castellar i la de Sant Feliu del Racó (coneguda antigament com la de Valrà). Justament a partir de la consagració de la de Castellar (1052) el terme es denomina com la parròquia. Malgrat que la població viu majoritàriament en masos, al voltant de les dues parròquies i en altres esglésies del terme es formen els primers nuclis agrupats: el de Sant Esteve de Castellar Vell (segles IX-XI) i les Fàbregues o Sagrera de les Fàbregues, a l'actual vila de Castellar del Vallès.[27]
Una part del poblat original de Castellar Vell, excavat entre 1995 i 2001, està datat en època carolíngia (entre els anys 800 i 1000). En aquest mateix lloc es localitzà i s'excavà un cementiri amb 250 enterraments dels segles XI, XII i XIII, així com altres troballes que permeten afirmar que hi va haver activitat humana fins al seu abandonament el segle xviii.[28]
Baixa edat mitjana
A la baixa edat mitjana els Clasquerí adquireixen més poder. L'any 1310 Gastó de Montcada[26] dona el seu castell i els seus béns de Castellar a Pere de Clasquerí en emfiteusi (és a dir, els traspassa el domini útil dels mateixos). Gairebé cent anys després, coincidint amb el regnat de Martí l'Humà, els Clasquerí esdevenen senyors tant territorialment com jurisdiccionalment, la qual cosa significa que tenen un control total del territori i dels qui l'habiten, poder que mantenen fins a la desaparició del poder feudal.[21]
Com la majoria de senyors feudals, els Clasquerí s'organitzen al voltant de la figura d'un batlle de Castellar considerat la màxima autoritat del terme. Entorn aquesta figura hi ha un òrgan de govern anomenat cúria senyorial o cort del batlle, encarregada de la gestió administrativa i judicial de la vila i que funciona fins ben entrat el segle xvii. En aquesta època també hi ha un Consell General de Castellar anomenat la universitat que és la representació política del poble a través dels veïns amb més rellevància; la seva màxima figura n'és el batlle. Aquest consell, però, no té gaire influència en les decisions polítiques de la vila, i tan sols aconsegueix que el rei Ferran el Catòlic reconegui els drets a poder reunir-se, de forma exclusiva, a la plaça de les Fàbregues i el de tenir dos síndics. En aquesta època de plena expansió del gòtic, els senyors construeixen la capella de Santa Bàrbara prop del seu castell.[21]
Edat moderna
Castellar entra a l'edat moderna sotmès al poder dels senyors de Clasquerí i del batlle que presideix el Consell General. Com a la resta del país, de mica en mica comencen a aparèixer bandolers que controlen els camins i boscos. Un element important d'aquesta etapa de la història és l'aparició de la santa inquisició i la seva croada en contra de les dones acusades d'heretgia i bruixeria. Durant aquests processos, tres castellarenques són denunciades i jutjades per practicar màgia negra.[29] Concretament, les acusacions contra aquestes tres dones comença l'any 1620 quan Lleonard Prats, mestre de cases de la vila de Sabadell, denuncia a Jerònima Muntada per haver caçat un gripau amb dos pals. Arran de la detenció de Jerònima Muntada són acusades també altres dones de Castellar que, en plena cadena de delacions i induïdes pels torturadors inquisidors, denuncien altres víctimes de Sabadell. Finalment, Eulàlia Oliveres i Saulet, Violant Carnera de les Arenes i la mateixa Jerònima Muntada són jutjades per bruixeria, sentenciades i executades pels càrrecs de fer caure pedregades, emmetzinar l'aigua i provocar grans danys, renegar de Déu i de la Santíssima Verge i altres pràctiques prohibides.[30]
Durant la guerra de successió espanyola els homes d'Antoni Desvalls i de Vergós hi van passar pel municipi el dia 14 d'agost de 1714.[31] També destaca, que Francesc Ametller i Perer, jurista i polític català filipista i un dels autors del Decret de Nova Planta, havia nascut a Ca n'Ametller una de les masies de la vila, tot i que feu la seva carrera política i professional a Barcelona.[32]
En el pla artístic, durant el segle xvi, el pintor Pere Serafí Lo Grec pinta un retaule a la capella de Santa Bàrbara que seria destruït posteriorment.[21] Al segle xix, concretament l'any 1773, la parròquia es trasllada al nucli de la riba esquerra del riu, on viu la majoria de la població, arran de la construcció d'una nova església sobre l'antiga capella de Sant Iscle i Santa Victòria. L'any 1716 el nucli es denomina Tolosa o Tolosa de les Fàbregues, i està format per unes 149 famílies que corresponen a una població de 881 persones, de les quals 542 pertanyen a la parròquia de Sant Esteve, 184 a la de Sant Feliu del Racó i 43 a la de Sant Julià. La majoria de la gent treballa com a jornaler, tot i que documentalment es troben ferrers, teixidors, espardenyers, sastres i carnissers.[33]
Revolució Industrial
El segle xix suposa l'arrencada econòmica del municipi amb el desenvolupament de la indústria llanera i cotonera al riu Ripoll, impulsada principalment per Josep Tolrà Abellà, que s'instal·la a Castellar el 1849 per exercir com a metge. Onze anys després s'embarca en el món dels negocis, i obre una fàbrica de filats en un molí arrendat a la zona del Molí d'en Busquets. L'empresa creix fins que, a les darreries del segle xix, inclou un total de tres molins. Tolrà de seguida s'implica políticament en la vida social del poble, fins al punt que l'any 1856 es presenta per a alcalde. La seva mort l'any 1883 coincideix amb la plaga de la fil·loxera, la qual cosa provoca una crisi econòmica a la comarca.[34] L'empresa passa a ser propietat de la segona esposa i neboda, Emília Carles Tolrà, marquesa de Sant Esteve de Castellar per concessió de la reina Cristina el 1896, i se'n fa càrrec un nebot de la vídua, Emili Carles-Tolrà Amat. El pas del segle xix al segle xx suposa el moment de més gran expansió de la fàbrica dels Tolrà, que opera amb el nom de Vídua de J. Tolrà; l'empresa és al sot de Can Barba. La importància d'aquesta empresa familiar arriba més lluny del seu factor econòmic, ja que molts dels drets que el moviment obrer reclama al tombant del segle xix al xx ja eren operatius als treballadors castellarencs com, per exemple, una caixa de pensions i retirs.[35][21]
Igual que el seu marit, la vídua Tolrà s'implica en diferents projectes socials de la vila com la remodelació de l'església parroquial (1884-1892) consagrada el 26 de juny de 1892,[25] coneguda a partir d'aleshores com la Catedral del Vallès.[36] La marquesa, gran devota de la Mare de Déu de Montserrat, encarrega el projecte a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, i l'encarregat és l'arquitecte Emili Sala i Cortés. Un dels desigs de la vídua dels Tolrà és que l'església tingui el terra i l'orgue igual que la basílica de la Mare de Déu de Montserrat. Les obres pictòriques són a càrrec de Pere Borrell del Caso.[25] Més enllà de l'església, el mecenatge social de la marquesa també permet a Castellar tenir el Palau Tolrà (actual ajuntament), les Escoles Tolrà (actualment escola Immaculada), els safareigs públics, les escoles Pies (que més tard foren caserna de la Guàrdia Civil) i l'antic ajuntament de Castellar (actualment seu de l'arxiu municipal).[37] En senyal de reconeixement pels seus nombrosos actes, el poble de Castellar sol·licita a la monarquia espanyola que li sigui concedit el títol de marquesa de Sant Esteve de Castellar, petició que els fou concedida.[25] Emília Carle-Tolrà moriria el 24 de febrer de 1915 a conseqüència de les complicacions derivades d'una pulmonia. Fou enterrada amb tots els honors, tres dies més tard enmig d'una gran expectació per part de la ciutadania de Castellar. També era coneguda l'empresa Can Pobla. Aquesta fàbrica de textil, regentada pel senyor Toribi Pobla era popularment coneguda com L'Estaca ja que l'amo pagava a l'estaca, o sigui dies després de fer la feina.[38]
Cap a la fi del segle xix a Castellar hi proliferen els cafès, d'on sorgeixen multitud d'associacions i entitats. Algunes de les més destacades són l'Ateneu Castellarenc, creat l'any 1889 al cafè de Cal Sardanet, o la societat coral La Llebre, que s'origina el 1881 al cafè de Cal Viñas i que posteriorment esdevé l'Orfeó Castellarenc. També emergeixen en aquesta època el primer Patronat Obrer de Sant Josep o el Sindicat Agrícola Harmonia, així com la primera revista castellarenca Laietània. Publicació literària catalana.[21]
El Carlisme
Tal com especifiquen els historiadors locals, els conflictes carlins esdevinguts al llarg del segle xix a Castellar tenen referències a la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i alguns a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Un dels conflictes dels quals es té constància, és la de la pressió carlina sobre la vila en el darrer dels conflictes. Concretament, els documents parlen que el 7 d'agost de 1874 l'Ajuntament envia un comunicat al governador en relació a la demanda d'allistament de reservistes. Els carlins, però, van cremar l'allistament i van amenaçar amb pena de mort si es tornava a confeccionar. Aquest fet va suposar que el Consell municipal, en veure's impossibilitat de rebutjar qualsevol agressió, s'abstingués i assumís una sanció pecuniària governativa. Malauradament, el propi ajuntament fou incapaç de recaptar la quantia de la sanció i va haver de demanar una moratòria. Finalment, en sessió de 29 d'octubre de 1874, es va ratificar la decisió presa, tot i que l'any següent, en sessió d'11 d'abril de 1875, el govern local reverteix la decisió presa i decideix acatar les ordres del govern. Pocs dies després, el 27 d'abril de 1875, el Consell municipal presenta una reclamació per la multa imposada pel governador al·legant que no s'havia realitzat per l'amenaça dels carlins de demanar una suma idèntica a la que s'havia de lliurar al govern.[39]
El foc de Castellar
Aquell mateix any es produiria el conegut com a foc de Castellar o de Cadafalch de 1875. Aquest conflicte bèl·lic fou un enfrontament entre forces governamentals i carlines el 10 de juliol de 1875. Els recaptadors del govern es trobaven a Sant Llorenç Savall recaptant els tributs mentre que, els carlins esperaven la mula que transportava la recaptació i a la seva escorta a can Cadafalch, al camí que comunicava Sant Llorenç Savall i Castellar. Les intencions carlines, però, foren descobertes i les forces governamentals van fer portar els diners en una altra mula que va seguir una ruta alternativa fins a arribar a destinació sense incidències. Al trobar-se els dos escamots, es va produir una escaramussa entre els dos bàndols que va donar com a resultat un seguit de baixes que van recollir els veïns i el Sometent, i que van traslladar fins al peu de l'actual carretera de Sant Llorenç Savall (B-124), prop de la masia avui en dia en ruïnes, de cal Voltà, prop de Turell. Els ferits foren traslladats a coll per part de voluntaris fins a l'església vella convertida en hospital de sang, adequada amb llençols i màrfegues portades per dones de la localitat. Els morts foren apilats i els anava recollint un carro de trabuc fins a portar-los a l'antic cementiri, que en l'actualitat es coneix com a parc de Canyelles.[39]
L'activitat de les partides carlines s'aturaria i el 25 de juliol d'aquell mateix any, durant la sessió del Consell municipal apareix un escamot d'insurrectes carlins. Des d'aquell moment, la redacció de les actes municipals queda aturada fins a l'11 de febrer de 1876 i no es reprenen regularment fins al gener de 1877. Aquest fet ha provocat que no es tingui documentació escrita durant aquest període. Segons apunten els historiadors locals, les tropes carlines es van caracteritzar per partides formades per un reduït nombre d'integrants, amb la funció d'hostilitzar nuclis de població poc poblats mitjançant incursions a les planures i que refusaven l'enfrontament directe amb l'exèrcit o les milícies. Es tractava de donar suport a contingents més nombrosos, dirigits per figures de relleu dins el bàndol carlí com Francesc Savalls o Martí Miret en les incursions que realitzaven en el Principat. L'estratègia d'aquestes forces era obstaculitzar les comunicacions, imposar una nova legalitat i un nou ordre que permetés recaptar recursos econòmics pel sosteniment del conflicte i hostilitzar les forces de l'ordre i les poblacions fidels al govern.[39]
Segle XX
Durant el segle xx, Castellar del Vallès experimenta els canvis més notables de la seva història. A principis de segle, molts ciutadans de Barcelona i Sabadell converteixen Castellar com el seu lloc d'estiueig, la qual cosa provoca l'inici de les construccions dels nuclis residencials del Balcó de Sant Llorenç, Aire-sol, Can Font i Ca n'Avellaneda, entre d'altres.[21] Una d'aquestes persones era Lluís Companys i Jover, que estiueja en una finca del carrer de les Roques. Posteriorment, Companys també desenvolupa activitat política a la vila on hi destaca un míting al sindicat agrícola l'Harmonia,[38] principal referent de l'esquerra a la vila. A principis d'aquest mateix segle es deteriora l'ambient social, cosa que propicia l'aparició de grups anarquistes, socialistes i comunistes.[40]
En aquesta època es produeix una important millora en l'àmbit d'infraestructures. El 14 de març de 1914 es funda La Vallesana S.A., empresa que comptava amb capital castellarenc i que estableix connexió per carretera entre Castellar, Sabadell i Sant Llorenç Savall.[41] També comencen les reivindicacions reclamant l'arribada del tren.[21] Una altra fita important és l'arribada de les aigües de Turell a Castellar l'any 1927, que permeten resoldre la falta d'aigua potable que patia el poble.[42]
Durant la dictadura de Primo de Rivera la Unión Patriótica tenia una seu a la vila, que servia de centre de reunions dels sectors més conservadors i propers a la ideologia del règim.[38]
Amb les eleccions municipals espanyoles de 1931 es proclama la Segona República Espanyola i es constitueix un ajuntament governat per les esquerres que encapçala Antoni Tort. A Castellar la proclamació es fa des de la seu de l'antic ajuntament al carrer major, on s'hissa la bandera republicana i on es canta l'himne Els segadors. El nou govern municipal centra la seva gestió en la millora del municipi i aprova la denominació actual de Castellar del Vallès, eliminant la terminologia religiosa.[3] També és el govern que presidia Tort el que impulsa la Federació de Municipis Catalans, una organització que aglutina diferents batlles catalans i que, creada l'any 1931, té a com principal front la lluita contra la normativa estatal d'origen reial que regula les hisendes locals.[43]
Curiosament, durant el període republicà, Castellar del Vallès és una de les poques poblacions catalanes en les quals el Partit Nazi alemany manté agrupació local.[44]
Cop d'estat i guerra civil
Tots els avenços econòmics i transformacions urbanes s'estronquen amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, els efectes de la qual afecten tant en l'àmbit social com econòmic. A Castellar, la notícia de l'aixecament militar contra el govern republicà arriba el 19 de juliol de 1936. Els principals sindicats (la FAI, la UGT i la CNT) s'organitzen per defensar la vila i, seguint ordres del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya, convoquen una vaga general revolucionària. A l'ajuntament es forma un comitè provisional i es tallen els accessos al poble. De totes maneres, no hi ha indicis de cap aixecament de grups colpistes i la defensa acaba amb un registre d'armes per les cases de la vila. Seguint les directrius que arriben des de Barcelona es forma el Comitè de Milícies Antifeixistes. Durant els dies següents es col·lectivitzen diverses fàbriques, s'orienta la producció a la indústria de guerra[40] i es confisquen finques on s'instal·len les seus dels principals sindicats.[45] Durant la guerra civil també es cremen a la plaça Major els elements decoratius de l'església parroquial que es converteix en mercat municipal, fins que el 1938 es converteix en la seu de les cinc casernes del Centro de Reclutamiento e Instrucción Militar.[36] Un altre fet històric de l'època és que el govern municipal, dirigit per Antoni Tort, emet moneda divisionària local, enfront del caos econòmic existent en el bàndol republicà. El 19 de març de 1937, per acord municipal, es crea el paper moneda de Castellar del Vallès, en forma de bitllets d'una pesseta i monedes de cartó-cuir o fibra de 25, 10 i 5 cèntims, amb un import total de 45.000 pessetes.[46]
L'any 1938 es crea una delegació del SAF-16, una planta de servei que produeix components per a la indústria de guerra (munició lleugera, peces per a motors i components de l'avió soviètic Polikarpov I-15) i que té implantacions a les instal·lacions de la Tolrà, la fàbrica del Boà i can Barba. L'elecció de Castellar del Vallès per instal·lar aquest centre de producció sembla respondre a diferents causes: es tracta d'espais arrecerats d'hipotètiques incursions aèries, existeix un teixit industrial previ i és pròxim a la seu central del SAF-16 a Sabadell. Els historiadors creuen que la falta de notorietat de la població és també un element clau per l'establiment a la vila, ja que garanteix el secret de la seva ubicació. El SAF-16 a Castellar del Vallès dona feina a uns dos-cents operaris, amb una estructura moderna i eficaç, altament productiva i amb personal molt qualificat i enquadrat en règim laboral militaritzat. La presència de treballadors locals és, però, pràcticament testimonial.[47]
Com a la gran majoria de pobles i ciutats catalanes, molts castellarencs lluiten a la guerra civil espanyola, i altres segueixen lluitant després a la Segona Guerra Mundial. Els arxius d'història deixen informació de casos com el de Francesc Valls i Llinares, que lluita al bàndol republicà i amb l'exèrcit francès i sobreviu al camp de concentració de Gusen; Ramon Puigdelloses Sastre mort al camp de Gusen; Francesc Comellas i Llinares, també empresonat a Mauthausen.[40] i Isidro Planas Riera que lluita al bàndol republicà i amb l'exèrcit francès i sobreviu al camp de concentració de Konigsberg.[48][49]
La dictadura
Amb la posterior instauració de la dictadura franquista i, especialment, a partir dels anys 50, Castellar viu un altre esclat demogràfic, paral·lel a la revifalla que viu el país, amb l'arribada de gent procedent del sud d'Espanya, principalment del poble de Lahiguera (Jaén).[50] Aquesta nova població intervé com a mà d'obra en la recuperació de l'activitat tèxtil i constructora. Les condicions de vida d'aquesta nova immigració i de la postguerra en general són molt dures, tal com immortalitza el director de cinema castellarenc Joan Blanquer al seu documental El pa nostre de cada dia filmat l'any 1950, que esdevé una crítica a les condicions de vida de la postguerra a Espanya i, en especial, a la comarca. El documental narra l'arribada a Sabadell d'un nen famèlic pertanyent de la immigració dels anys cinquanta.[51]
Cal destacar d'aquesta època, la mort el 1940 d'Emili Carles-Tolrà, marquès de la vila, que morí en el seu exili a Gènova el 18 de juny de 1940. Les seves restes no arribarien a Castellar fins nou anys després, on fou enterrat amb honors amb un seguici funerari que va atrevessar diferents carrers de la vila.[38]
La transició i la democràcia
Un cop mort el general Franco i amb la legalització dels partits polítics i els sindicats, arriba una nova etapa de la història de Castellar. Es formen agrupacions locals de diferents partits com el PSC-Reagrupament per una banda, i altres forces d'esquerres com el PSUC, mentre que CiU ocupa el sector més nacionalista i la UCD queda més minoritària. En les primeres eleccions municipals, tots els partits d'esquerres formen una coalició que derrota a CiU però que la iguala en nombre de regidors. El pacte de CiU amb l'únic regidor d'UCD converteix Miquel Pont i Alguersuari en el primer alcalde de Castellar des de la reinstauració de la democràcia. Tota l'ebullició democràtica queda sotragada amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981; a Castellar tot el consistori es reuneix a l'ajuntament i segueix els esdeveniments. Alguns membres de l'agrupació local del Partit dels Socialistes de Catalunya destrueixen documentació d'afiliats i militants a la seu. Una vegada fallit el cop d'estat, tot el consistori aprova un acord sobre els fets ocorreguts el 23-F i manifesta la seva més enèrgica repulsa.[52]
Amb la consolidació de la democràcia, Castellar es dota amb nous equipaments i serveis, tasca que permet que durant la dècada dels 80 i la dècada dels 90 es visqui un període d'expansió i impuls urbanístic amb la construcció d'una gran àrea residencial al municipi coneguda com l'Eixample. És a principis de l'any 1988 que el consistori n'aprova definitivament l'execució amb una capacitat prevista per a 700 habitatges de diverses tipologies (plurifamiliars, unifamiliars agrupats i aïllats), i amb una zona verda total de 21.400 metres quadrats.[3]
Segle XXI
Castellar inicia el segle xxi amb un sotrac important en la seva convivència social. Durant la festa major de 2003 el consistori municipal, dirigit per l'aleshores alcalde Lluís Maria Corominas, organitza un concert de rock català amb grups com Obrint Pas i Pomada, coincidint amb les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya. Durant el concert, prop d'un centenar de caps rapats envolten el recinte on se celebra el concert, llencen gasos lacrimògens i pedres contra el públic i els músics i entonen consignes d'ideologia nazi. Les actuacions se suspenen, i la policia deté a quatre nois d'estètica skin. Els caps rapats tornen a intentar boicotejar les festes durant els dies següents i la nit del 13 de setembre, davant els enfrontaments entre els veïns i un grup de skins, la Guàrdia Civil realitza una càrrega policial contundent contra ambdues parts, amb el resultat de cinc persones ferides. El 16 de setembre, un cop acabada la festa major, una manifestació reuneix prop de 500 persones en protesta pels incidents ocorreguts. Durant el mes d'octubre d'aquell any s'organitza una festa popular de rebuig contra el feixisme que reuneix prop de 4.000 persones.[53] El record d'aquestes agressions, i algunes altres que es produirien, propiciaren nous actes de rebuig com la festa de la diversitat, realitzada l'any 2007, organitzada per una trentena d'entitats d'arreu de Catalunya i amb un contingut ple d'activitats de sensibilització contra el feixisme.[54] El testimoni d'aquell moviment de protesta el va agafar la Plataforma Ciutadana Castellar Contra el Feixisme, entitat que va néixer arran dels fets del 2003 i que des d'aleshores ha anat denunciant i fent seguiment de les diverses agressions que s'han dut a terme a la vila.[55]
En l'àmbit urbanístic, la primera dècada d'aquest segle suposa, a més a més de les obres de la plaça Major, la rehabilitació de l'Espai Tolrà on es descentralitzen alguns serveis municipals, l'aprovació de les àrees residencials estratègiques, la inauguració de la sisena escola pública i d'una llar d'infants de titularitat pública i l'aposta per les infraestructures de comunicació de la vila per tren i carretera.[56] En aquest període també s'inicien les obres d'enderrocament de la zona del Molí d'en Busquets[57] que provocà la protesta de diverses associacions de la vila, les obres d'urbanització del nou sector industrial de Can Bages[58] que també van generar controvèrsia i la reacció contrària de part de les associacions del poble, entre altres perquè s'hi va detectar un abocament il·legal de runa i de restes d'uralita, així com es denunciaren altres irregularitats urbanístiques.[59] El 19 d'octubre de 2008 s'organitza una manifestació contra la construcció d'aquest polígon amb la participació de més de 300 persones i 20 entitats.[57] Dintre de les infraestructures, a la fi de 2011, arriben a la vila les obres del gasoducte Martorell-Figueres[60] que afecten el torrent de Colobrers, Can Bages i el Ripoll. El pas pel terme municipal d'aquesta obra pública es tradueix en protestes i accions per part d'un sector de la ciutadania.[61]
També es realitza la connexió al sistema Ter-Llobregat[62]
A Castellar, el registre civil no s'inicia fins a l'1 de gener de 1871, per la qual cosa és molt difícil poder fer una anàlisi de l'evolució demogràfica prèvia. Castellar ha viscut diverses onades migratòries; la primera d'elles es produeix a la fi del segle xvi amb l'arribada de molta gent que fugia de la guerra de les religions, a França. Els primers habitants de parla castellana venen a Castellar a principis del segle xix, provinents majoritàriament d'Alacant, a la recerca de treball remunerat en el tèxtil. Ja a final de segle xix, Castellar experimenta un fenomen migratori important, principalment d'altres comarques del principat, que suposa un important factor de creixement. Fins a la dècada dels 40 el creixement és lent i irregular, especialment perquè es produeix el primer factor d'emigració de la vila, quan molts castellarencs marxen a l'Amèrica del Sud a la recerca de fortuna al pas del segle xix al xx.[3][63] El salt demogràfic més important es produeix entre la dècada dels cinquanta i la dècada dels setanta, amb un increment del moviment immigratori especialment provinent d'Andalusia.[50] Entre 1940 i 1967 es construeixen 387 habitatges, i l'any 1967 se n'estan acabant vora 160 més. Un altre factor a tenir en compte és que tant Sant Feliu del Racó com les Arenes i el mateix nucli urbà de Castellar han sigut objecte de la compra de segones residències, principalment per part de gent de Barcelona i Sabadell.[3][1]
Entitat de població | Habitants |
---|---|
Aire-sol | 919 |
Les Arenes | 4 |
El Balcó de Sant Llorenç | 621 |
Can Font i Ca n'Avellaneda | 971 |
Castellar del Vallès | 19.233 |
Els Fruiters i la Virreina | 389 |
El Pla de la Bruguera | 45 |
Sant Feliu del Racó | 1.056 |
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) |