Clau de fundació
From Wikipedia, the free encyclopedia
A Mesopotàmia, un clau de fundació, clau de consagració o clau de dedicació és una petita escultura, usualment en argila, que porta textos inscrits en caràcters cuneïformes, que s'embevia en les parets dels temples o edificis per deixar constància que eren propietat divina del déu a qui estaven dedicats i donar solidesa màgica als mateixos.[1]
Van ser utilitzats pels sumeris i altres cultures mesopotàmiques des del III mil·lenni aC. Els que porten figures de déus (anomenats "déus de clau") i són de coure o bronze, van ser realitzats sobretot a l'època de Gudea, príncep de Lagaix. S'han trobat a la gairebé totalitat dels temples del renaixement sumeri. Posteriorment hi hauria representacions dels governants locals i hi ha casos amb representacions d'animals.[2]
A més, cons d'argila sense inscripcions, pintats de diferents colors van ser utilitzats pels sumeris per crear patrons decoratius de mosaic en parets i pilars dins dels edificis, així com per afegir fortalesa a l'estructura.[3]
A l'antic Egipte s'utilitzaven cons funeraris, en certa forma similars, que utilitzaven la base del con, com a superfície a escriure.