Dialèctica
branca de la filosofia / From Wikipedia, the free encyclopedia
La dialèctica és l'art de convèncer mitjançant el diàleg i el debat a l'altre sobre les pròpies postures filosòfiques. Igualment es refereix a l'esquema[1] que segons Hegel fa avançar la humanitat o el pensament, basat en un procés de tesi, antítesi i síntesi; és a dir, un diàleg entre una idea o moviment, el contrari que sorgeix com a resposta, i la síntesi o equilibri final resultant, que al seu torn passa a ser la tesi d'una nova generació.
No s'ha de confondre amb Retòrica. |
La dialèctica és un mètode de raonament[2] lògic, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la història de la filosofia.
Alguns d'aquests significats són:
- Art del diàleg i la discussió.
- En la filosofia grega clàssica, la dialèctica és el mètode que investiga la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals, per la seva part, pretén referir-la.
- Procediment de raonament que procedeix a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final (conclusió).
Estratègicament el procés no conclou. La síntesi es constitueix en nova tesi i es contraposa a nova antítesi; sense destruir-se però sí complementant-se mútuament.
- Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
- Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'intel·ligible, és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
- La lluita dels contraris per la qual sorgeix el progrés de la Història (Hegel i Marx).
- Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i automoviment, presumpta ciència que tractaria de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa (Engels), de la societat (Marx) i del pensament humà (Hegel) que s'autoproposa com a alternativa a la metafísica.
Hegel (en Fonaments de la filosofia del dret paràgraf 31) va anomenar «dialèctica» al principi motor del concepte que dissol, però també produeix, les particularitats de l'universal. La més elevada dialèctica del concepte consisteix no a considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó a produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits.
La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas de Hegel).
És "la doctrina de la unitat dels contraris" (Lenin: Resum del llibre de Hegel "Ciència de la lògica" . C.29, p.128)
És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (Friedrich Engels, Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa).