Estagflació
concepte econòmic / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'estagflació és una situació on l'índex d'inflació és alt, l'índex de creixement econòmic s'alenteix, i l'atur es manté alt. La seva correcció suposa un dilema per la política econòmica, ja que les accions que permeten abaixar la inflació poden incrementar l'atur i viceversa.
El terme prové de l'anglès stagflation i s'atribueix al polític britànic Iain Macleod, qui la va encunyar en el seu discurs al Parlament britànic el 1965. McLeod, que més tard seria ministre de finances britànic, va fer un mot creuat de stagnation (estancament) i inflation (inflació) per descriure una situació econòmica que aglutinava el pitjor de dos mons –alça de preus i estancament econòmic– i que va turmentar molts països durant més d'una dècada.[1][2]
En la versió de la teoria macroeconòmica de Keynes, dominant entre el final de la Segona Guerra Mundial i finals dels anys 1970, la inflació i la recessió van ser considerades mutualment excloents, la relació entre el dos conceptes descrits per la corba de Phillips. Un cop comença, l'estagflació és molt costosa i difícil d'erradicar tant en termes humans com de dèficit pressupostari.
En el terreny polític, una indicador d'estagflació anomenat l'índex de misèria i format per la simple addició de l'índex d'inflació amb l'índex d'atur, va ser utilitzat per forçar eleccions presidencials als Estats Units el 1976 i 1980.