Eugeni Xammar i Puigventós
periodista català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 5 de desembre de 1973)[1] fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglot (parlava set llengües i n'escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial.
Eugeni Xammar sortint de la cancelleria alemanya de Berlín (1932) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 17 gener 1888 Barcelona |
Mort | 5 desembre 1973 (85 anys) l'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental) |
Sepultura | l'Ametlla del Vallès 41° 40′ 29″ N, 2° 15′ 48″ E |
Dades personals | |
Nacionalitat | Catalunya |
Formació professional | autodidacta |
Es coneix per | Cròniques d'entre guerres mundials |
Activitat | |
Ocupació | periodista, escriptor, diplomàtic, corresponsal de guerra |
Activitat | 1907 – 1970 |
Nom de ploma | Douglas Flint (1904–1909) Harry Doggerel, a El Día Gráfico (1913–1916) Peer Gynt, a El Be Negre (1936–1936) |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | Amanda Fürstenwerth (1922–1969), mort del cònjuge Francine Mesne (1970–1973), mort de la persona |
Premis | |
Va treballar com a corresponsal a Buenos Aires, París, Madrid, Londres, Berlín, Washington DC o Ginebra i va viatjar a Itàlia, Rússia o Àustria entre altres. Com a corresponsal va col·laborar principalment amb mitjans catalans escrivint en català, com ara La Publicitat, La Veu de Catalunya o la revista Mirador, una activitat complementada amb col·laboracions en castellà a mitjans sud-americans i amb el diari madrileny Ahora. El seu domini de les llengües li va permetre treballar com a traductor per a organismes internacionals com l'ONU, l'OMS, el Banc Mundial i la FAO.
L'estada més llarga va ser a Berlín, entre 1922 i 1936, durant la república de Weimar, quan Xammar va publicar l'any 1923 una suposada entrevista amb Hitler, la primera que es coneix del futur Führer, on explicava com s'estava covant el que ell va anomenar «l'ou de la serp». Vuitanta anys després la veracitat d'aquesta entrevista va ser qüestionada per Lluís Permanyer i Albert Sánchez Piñol. Són uns anys en què coincideix amb Josep Pla, que també feia de corresponsal i amb qui mantindrà una amistat tota la vida. Des de Berlín va narrar les repercussions de la Primera Guerra Mundial sobre la població alemanya, que van propiciar el desenvolupament del nazisme i l'arribada de Hitler al poder.
Sempre compromès amb la República i amb el govern de la Generalitat de Catalunya, del qual va ser representant a París durant la postguerra al servei del president Irla, el seu compromís li suposaria la represàlia franquista i l'extradició, així com la desaparició del seu nom i la seva obra com a referents del periodisme avançat que va practicar. Això el va fer invisible per a tota una generació d'estudiants fins que no es van publicar les seves memòries pòstumes a mitjan anys 1970.
Xammar es definia a si mateix com un demòcrata, republicà i catalanista. Afirmà: «Tractant-se de Catalunya, jo no he pres mai precaucions». Va ser molt crític amb aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser «no bel·ligerants» amb el règim franquista de postguerra, com ara els intel·lectuals col·laboradors de la revista Destino, tot i ser considerada un referent liberal, catalanista i democràtic de l'època.