Fernando Alonso Díaz
pilot d'automobilisme asturià / From Wikipedia, the free encyclopedia
Fernando Alonso Díaz (Oviedo, Astúries; 29 de juliol de 1981)[1] és un pilot d'automobilisme espanyol, guardonat com a Premi Príncep d'Astúries en 2005. Ha guanyat dues vegades el Campionat Mundial de Fórmula 1 en 2005 i 2006 amb l'equip Renault, va resultar subcampió en 2010, 2012 i 2013 amb l'escuderia Ferrari, i va obtenir un tercer lloc en 2007 amb McLaren.[2] Va ser campió del Campionat Mundial de Resistència de la FIA en 2019, les 24 Hores de Le Mans en 2018 i 2019, les 24 Hores de Daytona de 2019 i el Campionat Mundial de Karting en 1996.
Aquest article tracta sobre el pilot asturià. Vegeu-ne altres significats a «Fernando Alonso (desambiguació)». |
En la seva carrera ha competit per als equips Minardi, Renault, McLaren, Ferrari, Alpine i Aston Martin en Fórmula 1, sent l'escuderia de Maranello el seu equip des de 2010 fins a 2014, on va aconseguir els seus tres subcampionats i un Grand Chelem. va marxar de Ferrari i en 2015 va tornar a McLaren-Honda fins a la retirada de 2018. Després de dos anys fora de la categoria, en 2021 va tornar amb l'escuderia Alpine, part de la família Renault, amb la qual va guanyar els seus dos campionats. Des de 2023 forma part de l'equip Aston Martin substituint a Sebastian Vettel.
A més de competir en la màxima categoria, ha pilotat en les 500 Milles d'Indianapolis de 2017, 2019 i 2020 al costat de McLaren, arribant a liderar la carrera i sent triat novençà de l'any en la seva primera participació, en les 24 Hores de Daytona de 2018 amb un Ligier per a United Autosports, en les 24 Hores de Daytona de 2019 amb un Cadillac per a Wayne Taylor Racing, i en el Campionat Mundial de Resistència de 2018-19 i el Ral·li Dakar de 2020 per a Toyota Gazoo Racing.
Fernando Alonso és el pilot amb més carreres començades de la història de la Fórmula 1. És el setè pilot amb major nombre de victòries en la història de la categoria amb grans premis guanyats i el quart pilot amb més podis igualat amb Alain Prost: .[3][4] És el tercer pilot amb més circuits amb podi empatat amb Kimi Räikkönen: 30.[5] És al costat de Max Verstappen, el pilot que més posicions de sortida diferents ha convertit en victòria: 9.[6] Entre els seus triomfs es compten tres en el Gran Premi de Malàisia, tres en el Gran Premi d'Alemanya, tres en el Gran Premi d'Europa i tres en el Gran Premi de Bahrain. En 2017, va ser inclòs en el Saló de la Fama de la FIA.[7][8][9][10] En 2019 va tornar a entrar en el Saló de la Fama de la FIA, aquesta vegada com a campió del WEC, convertint-se en el primer pilot de la història a ser membre del Saló de la Fama per partida doble per pertànyer a la llista de campions de dues categories mundials de la FIA diferents.[11][12]
Al costat d'Alfonso de Portago, Pedro de la Rosa i Carlos Sainz Jr., és un dels quatre espanyols que han aconseguit el podi en Fórmula 1, sent al costat d'aquest últim els únics que han aconseguit victòries. És, a més, l'únic pilot de la història a debutar amb tres escuderies diferents obtenint un podi, McLaren (2007), Scuderia Ferrari (2010) i Aston Martin (2023), i un dels quatre pilots que han debutat en Ferrari amb victòria en la primera carrera (juntament amb Mario Andretti, Nigel Mansell i Kimi Räikkönen).[13]