Fonoautògraf
From Wikipedia, the free encyclopedia
El fonoautògraf va ser el primer dispositiu capaç de gravar so, literalment parlant. El so es gravava en forma d'una línia amb petites variacions, en un suport de paper que constava d'un cilindre "fumat" amb una làmpada, encara que després era impossible reproduir-lo. Malgrat això, aquest artefacte va servir per demostrar que l'enregistrament del so era possible. També s'emprava per experimentar en el camp de l'audició.
Prèviament, ja s'havien obtingut traccions dels moviments vibratoris que produeixen so, a través de forquilles d'afinació i d'altres objectes quan entren en contacte; però mai d'ones sonores reals que es propagaven a través de l'aire o d'altres suports.
Amb aquest invent, es va aconseguir transcriure les ones sonores, com les ondulacions o altres desviacions, en forma d'una línia traçada sobre un paper o un vidre ennegrit de fum. Pensat únicament com un instrument de laboratori per a l'estudi acústic, també es podia utilitzar per estudiar i mesurar visualment l'amplitud i les formes de les ones de la veu i altres sons, o per determinar la freqüència d'un to musical determinat en comparació amb una freqüència de referència registrada simultàniament. No es va entendre fins després del desenvolupament del fonògraf que l'ona gravada pel fonoautógraf era precisament una gravació de so que només necessitava un mitjà de reproducció adequat per escoltar-la.
Pel que sembla, no es va adonar ningú abans de la dècada del 1870 que els enregistraments, anomenats fonautogrames, contenien prou informació sobre el so com per a poder, en teoria, ser usats per recrear-lo. Com que el seguiment de fonautogrames es limitava a la reproducció d'una línia bidimensional insubstancial, la reproducció física directa era impossible.