Història de Catalunya
història detallada de Catalunya / From Wikipedia, the free encyclopedia
Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats establerts pels francs, al nord-est de la península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot «Catalunya» s'empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França. Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord.
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
Aquest article tracta sobre Història de Catalunya. Si cerqueu la sèrie d'animació, vegeu «Història de Catalunya (sèrie d'animació)». |
Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.
Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l'establiment d'una unió dinàstica del Regne d'Aragó i el Principat de Catalunya que es materialitzà políticament en la Corona d'Aragó. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d'Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.
La gran expansió feudal catalana es dona, però, al segle xiii i principi del xiv, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'edat mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.
Tanmateix, a partir de mitjan segle xiv, s'inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d'una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.
La prehistòria a Catalunya[1]
Malgrat els esforços fets en els darrers vint anys, el coneixement de la Prehistòria a Catalunya resulten encara superficials i incomplets. Fins fa pocs anys es considerava que els primers signes clars de presència humana a l'espai geogràfic que avui es coneix com a Catalunya corresponien a la fase del Paleolític mitjà i presentaven una antiguitat aproximada de 25.000 anys, si bé a la Catalunya Nord, es conserven restes del Paleolític inferior[2] d'una antiguitat de 450.000. Ara bé, els treballs realitzats en els darrers anys a alguns jaciments importants, com la Cova de la Font Major (L'Espluga de Francolí), algunes troballes fetes a Salt i altres indicis detectats arreu del país, apunten la possibilitat d'una ocupació en el Paleolític inferior de fins a 300.000 anys d'antiguitat. Pel que fa al Paleolític Mitjà, es conserven diferents jaciments prehistòrics al nord i sud de Catalunya, com ara el cau del Duc o la cova de Mollet (Pla de l'Estany). I el Paleolític Superior, que es desenvolupa fa aproximadament uns 20.000 anys, i que ha deixat restes a indrets com la Bora Gran d'en Carreres, a Serinyà, o el Cau de les Goges, en Sant Julià de Ramis
Entre el 8000 i el 5000 aC es desenvoluparia la fase prehistòrica coneguda com a Mesolític o Epipaleolític.
Vers el 4500 aC s'iniciaria la fase del neolític, del qual s'ha destacat que la sedentarització presenta uns trets molt menys profunds que en altres territoris, a causa de la forta presència de bosc mediterrani, que permetria el manteniment d'una elevada activitat caçadora i recol·lectora. Es troba representat fonamentalment pels jaciments de les Mines de Gavà o de la Draga Banyoles.
Entre els anys 2500 i 1800 aC es desenvoluparà la fase del Calcolític, en la qual apareixeran els primers objectes de coure. Li segueix l'edat del bronze, entre els anys 1800 i 700 aC, moment que coincidirà amb l'arribada dels pobles indoeuropeus. I en el segle vii aC el territori assolirà l'edat del ferro.
Els pobles ibers
Els ibers són un conjunt de pobles que, segons les fonts clàssiques dels historiadors, escriptors i geògrafs grecs i romans com Hecateu de Milet, Aviè, Heròdot, Estrabó, etc., identifiquen a la costa oriental de la península Ibèrica amb aquest nom almenys del segle vi aC ençà: elísics, sòrdons, ceretans, airenosis, andosins, bargusis, ausetans, indígets, castel·lans, lacetans, laietans, cessetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del Llenguadoc fins a Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.
El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers.
L'arribada dels pobles orientals
Des del final del segon mil·lenni, els pobles de la Mediterrània oriental es van sentir atrets per la península Ibèrica, com ho demostra la instal·lació de les primeres colònies fenícies a Andalusia vers el 1100 aC.
Seguint les rutes obertes pels fenicis, en el segle viii aC, es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rhode (en l'actualitat Roses i el 580, Emporion (en l'actualitat Empúries), tot deixant per als fenicis el sud de la costa (Bàrcino seria originàriament una posta fenícia).
Colonització romana
El període romà a Catalunya és el període següent al període iber. Comença el segle iii aC amb la romanització i va acabar amb la invasió dels visigots. El territori a l'arribada dels romans estava compost per un conjunt de tribus iberes i colònies hel·lèniques, i no seria fins segles després que es formaria el que avui s'anomena Principat de Catalunya.
L'Ebre va ser la primera frontera militar entre cartaginesos i romans (269 aC). Després de la conquesta de Sagunt, ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades per Hanníbal el 218 aC va esclatar la Segona Guerra Púnica, que duria al ple domini romà de la península Ibèrica.
Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui s'entén, tant en infraestructures com en creadors de ciutats. La Hispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el 197 aC, i s'hi inclou l'actual territori de Catalunya.
L'increment de territori controlat per Roma i l'enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar la República Romana en Imperi Romà quan Octavi (August) va vèncer tots els seus enemics el 31 aC.
August va proclamar l'imperi el 13 de gener de l'any 27 aC. En virtut d'aquesta reforma s'encarregava del proconsolat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit) i del mateix August dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures hi havia la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l'Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània (27 aC).
La pressió dels huns, que liderats per Àtila va arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribus germàniques cap a Europa Occidental. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el gran va deixar la part occidental (en la que es trobava Hispània) de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi. La invasió va precipitar la caiguda de l'Imperi Romà el 476.
En la historiografia europea l'edat mitjana ha estat representada com un període de decadència passant d'una societat altament tecnificada i amb xarxes de comerç de llarga distància, de l'Imperi Romà cap a una societat més fragmentada, basada en l'economia de subsistència basada en el feudalisme. Catalunya no és una excepció en aquest sentit. Per altra banda l'edat mitjana culmina a Catalunya amb l'assoliment progressiu d'una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat. I també és el període en què neix el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques, i també gaudeix d'un auge com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó.
Alta edat mitjana
A partir de la Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident els visigots passen a controlar la Hispània, la Septimània i l'Aquitània. Tanmateix, durant els segles vi, vii i viii els visigots, van perdent progressivament els control d'aquests territoris. L'arribada dels àrabs (711) a la península representa la desaparició formal del Regne de Toledo, i de facto un canvi en l'equilibri de poders a Europa. Els francs perden el seu veïnatge amb un poble germànic i són amenaçats directament per un imperi amb el qual no comparteixen ni llengua, ni ètnia, ni religió.
Els visigots
Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle iii i iv vers occident empesos pels huns. Al Danubi els gots es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península Ibèrica durant el segle v.
El 410 els visigots van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415. Poc després arriben a un pacte (foedus) amb Roma (418-507) segons el qual es federaven i combatrien a favor de l'imperi, enfrontant-se als huns, a qui venceren a la batalla dels Camps Catalàunics (451). Es va establir el regne de Tolosa des d'on iniciaren durant el regnat d'Euric una expansió que els portà a la península, arribant a dominar la Hispània i gran part de la Gàl·lia. Al llarg del segle v els francs, un poble germànic establert a la frontera de la gal·logermànica, els van anar empenyent fins a vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop, i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els vascons i càntabres al nord i els romans d'Orient establerts a la bètica.
En morir Vítiza el 710, els seus enemics elegiren rei Roderic. Els fills de Vítiza, partidaris d'Aquila II es refugiaren a Ceuta, on governava el comte Olbà, dit també Julià, sota el domini de Mussa ibn Nussayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjava Pamplona i lluitava contra els bascs revoltats, els àrabs, comandats per Tàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l'estret i s'establiren al lloc després anomenat Gibraltar contra l'opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l'exèrcit, i s'entaulà la Batalla de Guadalete, en la qual els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d'aquest fou destruït. Les batalles es van anar succeint, i Ardó, que va succeir Aquila II va concedir l'ocupació de Catalunya, que es va completar el 720, i Mussa es va convertir en el primer valí de l'Àndalus.
L'organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l'impacte demogràfic molt limitat atès que els visigots eren relativament poca població respecte als hispanoromans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.
La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d'origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.
El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l'època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com “Alfred” o “Arnau” i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com “maduixa”, “bru”, “bogada” i topònims com “Geltrú” o “Areny”.
Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta (altiplà) central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.
En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura cora de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Àndalus, per la costa mediterrània ibèrica.
El 773, Abd-ar-Rahman I proclama l'Emirat de Còrdova, independitzant políticament als musulmans de l'Àndalus. També es consoliden com a territoris independents la Taifa de Turtuixa i la Taifa de Làrida.
Abd-ar-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat Fatimita en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre o hàjib, Almansor. En el rerefons també existien problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, això no obstant, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com a Taifes.
La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).
El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim d'Hispània, fins a la independència dels comtats respecte a l'imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons dels Pirineus en contraposició als hispani (la resta de la península).
Carlemany va establir una sèrie de comtats als territoris entorn dels Pirineus per actuar com a frontera militar entre l'Imperi Carolingi i el Califat de Còrdova, territori historiogràficament i en algunes cròniques franques com a "Marca Hispànica". Era una terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Aquesta marca, neix després d'un avanç pràcticament imparable dels moros fins a la batalla de Poitiers (732). Els comtats que feien frontera amb el poderós emirat de Còrdova, van ser el nucli territorial i polític del que seria posteriorment Catalunya.
Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el de Ripoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mesura que passaven els anys es van anar independitzant. De la mateixa manera, previsiblement aquests primers comtes no eren originaris de les terres que governaven sinó d'arreu de l'imperi. A la llarga es passaria de comtes forans a comtes naturals del país essent Guifré el Pelós, potser el primer d'aquests.
Guifré el Pelós reuní els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Amb Borrell II, comte de Barcelona, es considera que aquests comtats arriben a la seva independència envers el regne franc en tant que Borrell considera trencat el vincle de vassallatge que el lligava al rei franc quan aquest no l'ajudà davant l'atac d'Al-Mansur a la ciutat de Barcelona el 985.
La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de a les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.
Formació i consolidació del català a l'edat mitjana
Durant aquest període s'evidencien els canvis del llatí vulgar que desembocaren a la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es produí dins l'Imperi Carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte. El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català. Diversos indicis, fan pensar que el català ja era parlat en aquest racó de la península cap al segle viii. És a dir, el llatí parlat a Catalunya des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou per a diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent.
Baixa edat mitjana
La derrota aragonesa a la Batalla de Muret el 13 de setembre de 1213 i la mort del rei Pere el Catòlic significà la fi de l'expansió de la Corona d'Aragó al Llenguadoc. En endavant l'expansió es dirigirà a València i a les Illes Balears i la resta del Mediterrani.
La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana i de la corona d'Aragó. Els monarques catalanoaragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels seus territoris, expandint el català com a idioma de cultura. A més, unes potents armades van expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres". S'escriuen les Quatre grans cròniques catalanes, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, i apareixen personatges com Ramon Llull i el període del Segle d'or valencià.
En el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts, on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana. Aquest sistema constitucional donà lloc al a unes institucions de govern sorgides a partir del segle xiii, en el cas del Principat de Catalunya, s'establí la Diputació del General el 1359, coneguda també com a Generalitat de Catalunya), que va adquirir progressivament un paper polític. El govern es feia a través de la Cort General de Catalunya (1218) i les administracions locals, entre les quals destaca el Consell de Cent de Barcelona.
Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar atès que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançant bandolers.
A la mort del rei Martí l'Humà (1410), el darrer monarca del Casal de Barcelona, representants del Principat de Catalunya i dels regnes d'Aragó i de València van dur a terme l'elecció del nou monarca entre els diversos pretendents a la Corona d'Aragó al Compromís de Casp, l'any 1412. Finalment van sortir victoriós Ferran de Trastàmara enfront de Jaume d'Urgell, que no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins a la seva mort.
La màxima extensió que ocupà la Corona d'Aragó és durant el segle xiv i segle xv, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears, Sardenya, el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols, i els ducats d'Atenes i Neopàtria.
El successor de Ferran, Alfons IV el Magnànim, va impulsar una nova etapa d'expansió catalano-aragonesa, aquesta vegada sobre el Regne de Nàpols, sobre el qual finalment va aconseguir conquerir el 1443. Al mateix temps, però, es va agreujar la crisi social del Principat de Catalunya, tant al camp com a les ciutats. El conflicte polític a Barcelona va sorgir per les disputes pel control del Consell de Cent entre dues faccions polítiques, la Biga i la Busca, les quals cercaven una solució a la crisi econòmica. Mentrestant, els pagesos de remença plenament sotmesos als abusos feudals coneguts com a mals usos van començar a organitzar-se com a sindicat remença contra les pressions senyorials, buscant la protecció del monarca. El germà d'Alfons, Joan II sense fe, trobà una ferma oposició de les institucions catalanes i de diverses faccions polítiques.
L'oposició de les institucions catalanes a les polítiques de Joan II va donar com a resultat el seu suport al fill de Joan, Carles, príncep de Viana sobre els seus drets dinàstics negats. En resposta a la detenció de Carles pel seu pare, la Generalitat va establir un òrgan polític, el Consell del Principat, amb el qual, sota l'amenaça d'un conflicte, Joan es va veure obligat a negociar. La Capitulació de Vilafranca (1461) va obligar a alliberar Carles de la presó i a nomenar-lo lloctinent de Catalunya, mentre que el rei necessitaria el permís de la Generalitat per entrar al Principat. El contingut de la Capitulació va representar una culminació i consolidació del pactisme i del sistema constitucional de Catalunya. No obstant això, l'oposició de Joan II a l'acord, la mort de Carles poc després i l'esclat de la revolta dels remences el 1462 van provocar la guerra civil catalana de deu anys que va deixar el país esgotat i devastat. El 1472, l'últim governant separat de Catalunya, el rei Renat d'Anjou ("el Bo"), va perdre la guerra contra el rei Joan.
El conflicte de la remença no va arribar a cap conclusió definitiva i el 1493 França va retornar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que havia ocupat durant el conflicte. Ferran II el Catòlic va reformar profundament les institucions catalanes, va recuperar sense guerra els comtats nord-catalans, va augmentar la participació activa a Itàlia i finalment va resoldre els principals greuges dels remences amb la Sentencia Arbitral de Guadalupe de 1486, a canvi de diverses concessions econòmiques per part dels pagesos. La Sentència va permetre l'inici del dret a contractar lliurement acords emfitèutics, que seria un factor important en la prosperitat general del camp català al llarg dels segles següents. En el marc de les reformes institucionals del rei Ferran, l'any 1481 les Corts catalanes van aprovar la Constitució de l'Observança, que establia la teòrica submissió del poder reial a les lleis del Principat de Catalunya.
Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran II el catòlic, tots dos de la casa castellana dels Trastàmara, el 1479 els destins de les dues corones s'uniren. Algunes interpretacions provients de la historiografia espanyolista volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que els estats de la Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins als Decrets de Nova Planta. De fet, el primer rei anomenat només de Les Espanyes (en plural) serà José Bonaparte el 1808, per l'estatut de Baiona. El seu antecessor, Carles IV d'Espanya, encara feia servir tot el reguitzell de títols, inclosos Els Algarves, Jerusalem i Gibraltar. No serà fins a la Constitució Espanyola de 1978 que es parlarà només de Regne d'Espanya. L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mig Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a una certa castellanització de la societat catalana.
L'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per els continus conflictes contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta remença (1485-1486), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i l'anul·lació de les institucions, lleis i sobirania de Catalunya.
Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i enmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el valido comte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits de l'Habsburg acabaren imposant-se contra els exèrcits catalans. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa. El 1659, arran del tractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa el Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent i la meitat de la Cerdanya (menys Llívia).
El rei Felip V va decretar els Decrets de Nova Planta, una vegada derrotats els estats de la Corona d'Aragó a la Guerra de Successió Espanyola, que marginava el català i gravava l'economia local. Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general. El nou règim va afavorir els qui l'havien donat suport, els anomenats botiflers (en contraposició, els fidels a la causa austriacista que eren anomenats vigatans). Un d'aquests il·lustres botiflers va ser en Pere Anton Veciana al qual s'atribueix la formació dels les Esquadres de Catalunya el 1719, que es convertiria així en la primera policia catalana. Aquest cos, reorganitzat a partir de 1721 serviria per perseguir la munió de guerrilles antiborbòniques que restaven pel país.
A final de segle xviii tindrà lloc, mercès a l'empenta de la societat catalana, la renaixença econòmica del país que prepararà la Revolució Industrial de Catalunya al segle següent i el naixement del catalanisme polític (1898).
Guerra dels Segadors
La crisi econòmica, els nous impostos i les noves necessitats militars fan que es produeixi un intent del mateix Principat de anar-se'n de la Monarquia Hispànica. Les raons de fons són de dos tipus, en primer lloc per les anomenades "causes antigues" (reducció dels privilegis medievals de la noblesa des de la unió de la Corona d'Aragó i Castella, la no convocatòria i presidència de les Corts catalanes, la introducció d'alguns dels impostos que es pagaven a Castella, i la introducció a Catalunya de la Inquisició espanyola nova en substitució de la vella Inquisició que ja operava des de l'edat mitjana, i que va ser el model pel qual es va implantar la Inquisició a Castella en l'època dels Reis Catòlics). I en segon lloc per la política centralitzadora del Comte-Duc d'Olivares, que pretenia unificar els regnes d'Aragó i Castella, reorganitzar i pujar el pagament d'impostos per mantenir la guerra dels trenta anys. Es pot resumir els principals problemes en la crisi econòmica, el malestar de la guerra, els intents castellans de imposar les seves tradicions en la Corona d'Aragó i la petició de nous impostos i lleves per mantenir l'esforç militar durant la guerra.
Durant la guerra existent entre França i Espanya des de 1635, els francesos van envair el Rosselló al comandament de Condé i es van apoderar de la vila i la plaça de Salses. Les Corts Catalanes van aixecar un exèrcit de 13.000 homes, amb ajuda de soldats reials, un exèrcit de 24.000 soldats al comandament del virrei de Santa Coloma i de Francescs de Tamarit, que va recuperar la plaça el 6 de gener de 1640, després del que Olivares va pretendre portar la guerra a l'interior de França i forçar la pau. Amb aquesta intenció es va ordenar una lleva forçosa d'uns 5.000 soldats catalans, enervant encara més els ànims, de manera que a mitjans de març els consellers (Pau Claris) i la Diputació van iniciar negociacions secretes amb el Cardenal Richelieu, primer ministre de França, que van ser ratificades a final de maig. El 1640 comença la revolta d'Independència a Portugal amb suport de França i Anglaterra. Un gran èxit per a la diplomàcia internacional francesa que obre un nou front per les tropes del rei d'Espanya, que ja havia vist com començava una revolta a Nàpols i Sicília. El 22 de maig (1640) van arribar a Barcelona 3.000 camperols del Vallès armats. De retorn a l'Empordà, van assassinar als oficials del rei refugiats en els convents obligant-los a retrocedir cap al Rosselló cometent aquests, actes de venjança a Calonge, Palafrugell, Roses i altres pobles.
El 6 de juny, que era la festivitat de Corpus (dia que posteriorment ha estat recordat amb el nom de Corpus de Sang), els segadors van entrar a la ciutat de Barcelona a la recerca de treball a la sega, sent acompanyats per rebels armats, cometent assassinats.
L'ambaixador francès, Du Plessis Besancon, es va reunir a Barcelona amb el president de la Generalitat de Catalunya, Pau Claris, amb la intenció de treure el Principat en l'aliança d'unificació entre la Corona de Aragó i Castella. Es va arribar a un acord mitjançant la signatura del tractat el 16 desembre de 1641 i Catalunya i les seves Corts van nomenar al rei Lluís XIII de França princeps de Catalunya. El 4 de desembre de 1642 va morir Richelieu i, pocs mesos després, el rei Lluís XIII. Per la seva banda, Felip IV va prescindir del Comte Duc d'Olivares. Tot això va marcar un canvi de tendència en la Guerra i, encara que les tropes franceses van entrar a Catalunya com aliats dels catalans, aviat va ser evident per aquests que els soldats francesos es comportaven de la mateixa manera a com ho havien fet els de Felip IV. Un any després van ser recuperades Lleida i les comarques lleidatanes, que no van tornar a caure en mans franceses. El 1648 acaba la guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia, el que deixa lliures a les tropes del rei per intervenir en Catalunya. El 1649 els reialistes van avançar fins a gairebé Barcelona, on el comportament dels francesos va fer inclinar la balança novament a favor de Felip IV produint fins i tot diverses conspiracions en aquest sentit, i cal destacar la protagonitzada per la senyora Hipòlita d'Aragó, baronessa d'Albi.
El 1651 Joan d'Àustria inicià el setge de Barcelona recuperant en menys d'un any Mataró, Canet de Mar, Calella, Blanes, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. La Diputació del General va reconèixer a Felip IV, provocant la fugida de Margarit (president de la Diputació després de la mort de Clarís) i els seus partidaris a França. La ciutat, en estat de pesta després d'un any de setge, es va rendir, poc després, el 3 de gener de 1653, Felip IV va confirmar les Lleis i Constitució del Principat. La fi de la guerra es va saldar amb l'annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada en el Tractat dels Pirineus (1659), encara que en la Catalunya del nord sota administració francesa els furs catalans van ser derogats el 1660 i l'ús del català poc després, incomplint el rei Lluís XIV de França aquest tractat.[3]
Tractat dels Pirineus i partició de Catalunya
El Tractat dels Pirineus o Pau dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659 per part dels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord), tot posant fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[4]
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori des de 1660, tal com consta al Dietari de la Generalitat, on la Diputació va haver de fer una ambaixada al virrei per a "donar-li l'enhorabona de la feliç nova de l'ajustament de les paus entre Espanya y França".[5] Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht,[6] cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus. Sovint es considera al Tractat dels Pirineus com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es considera una conseqüència.
L'11 de setembre de 1714 i l'abolició de les institucions, lleis i la sobirania de Catalunya
Durant la Guerra de Successió Catalunya, com la resta d'estats de la Corona d'Aragó, es va decantar a favor de l'Arxiduc Carles, qui va ser reconegut a Barcelona el 1705 com a rei de la Monarquia Hispànica amb el títol de Carles III, i allí va situar la seva cort. La fidelitat de Catalunya a la causa austriacista la convertirà en l'últim reducte —juntament amb el regne de Mallorca— de la resistència a l'avanç de Felip V, fins i tot després que s'haguessin signat els tractats d'Utrecht-Rastatt (1713-1714) que van posar fi a la guerra a Europa. Després de la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714 el rei va promulgar el Decret de Nova Planta que va obrir una nova etapa en la història de Catalunya.
L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa de Barcelona després de 14 mesos de setge davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la qual els Borbons (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil, ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
La Nova Planta absolutista de Catalunya
El 16 de gener de 1716 es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya (borbònica) seguint el model castellà. El dret civil català, el dret penal i el processal –més severs els catalans que els castellans– quedaren restablerts per defecte en no pronunciar-se sobre aquests en el Reial Decret de 16-I-1716 i establir en l'article 42 que quedaven com a subsidiaris: «En tot allò que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell». Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pel Capità General de Catalunya que aquest recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s'aplicaren les lleis castellanes, quedant abolides les tradicionals vegueries, que foren substituïdes per dotze corregiments al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, i es prohibia el sometent. Per defecte, es mantingué el Consolat de Mar i la jurisdicció que aquest exercia. El català fou substituït pel castellà, que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura.
L'inici de l'Estat-nació espanyol
Partint del pòsit polític del Comte-duc d'Olivares i l'absolutisme d'en Felip V, l'assimilació de la Corona d'Aragó per la Corona castellana mitjançant els Decrets de Nova planta fou el primer pas en la creació de l'estat-nació espanyol. I com altres estats nació europeus en formació,[7][8] tampoc fou sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas la castellana, sobre les de les altres ètnies, esdevingues minories nacionals a assimilar mitjançant polítiques nacionalistes.[9][10] Aquestes polítiques nacionalistes, en ocasions molt agressives,[11][12][13][14] i encara vigents,[15][16][17] han sigut i són la llavor dels reiterats conflictes territorials dins l'Estat.