Història de l'Imperi Romà
Esdeveniments i personatges de l'Imperi Romà / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de l'Imperi Romà va començar amb August i va finalitzar el 1453 amb la caiguda de Constantinoble, i va estar marcada per l'ascens i caiguda dels seus màxims responsables. L'Imperi Romà va ser una etapa de la civilització romana en l'antiguitat clàssica caracteritzada per una forma de govern autocràtic. El naixement de l'imperi ve precedit per l'expansió de la seva capital, Roma, que va estendre el seu control a l'entorn del mar Mediterrani. Sota l'etapa imperial els dominis de Roma van seguir augmentant, i arribaren a la màxima extensió durant el regnat de Trajà, des de l'oceà Atlàntic a l'oest fins a les ribes del mar Caspi, el mar Roig i el golf Pèrsic a l'est, i des del desert del Sàhara al sud fins a les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi i a la frontera amb Caledònia al nord. La superfície màxima estimada en seria d'uns 6,5 milions de km².
El terme és la traducció de l'expressió llatina Imperium Romanum, que no significa altra cosa que el domini de Roma sobre aquest territori. Polibi va ser un dels primers cronistes a documentar l'expansió de Roma encara com a república. Durant gairebé tres segles abans de Cèsar August, Roma havia adquirit nombrosos dominis en forma de províncies directament sota administració senatorial o sota gestió consular, i també mitjançant pactes d'adhesió com a protectorats d'estats aliats. La seva principal competidora en aquella època era la ciutat púnica de Cartago, que rivalitzava amb la de Roma i per això va ser la primera gran víctima de la república. Les guerres púniques van obligar Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc va anar adquirint nous dominis que havia d'administrar, com Sicília, Sardenya, Còrsega, Hispània, Il·líria, etc.
Els dominis de Roma es van fer tan extensos que aviat van ser difícilment governables per un Senat incapaç de moure's de la capital ni de prendre decisions amb rapidesa. Així mateix, un exèrcit creixent va revelar la importància que tenia posseir l'autoritat sobre les tropes, amb vista a obtenir rèdits polítics. Així va ser com van sorgir personatges ambiciosos amb l'objectiu principal del poder. Aquest va ser el cas de Juli Cèsar, que no sols va ampliar els dominis de Roma conquerint la Gàl·lia, sinó que va desafiar l'autoritat del Senat romà.
L'Imperi Romà com a sistema polític va sorgir després de les guerres civils que van seguir la mort de Juli Cèsar, en els moments finals de la República Romana. Es va alçar com a mandatari absolut de Roma, fent-se nomenar dictator. Aquesta gosadia no va agradar als membres del Senat romà, que van conspirar contra ell i l'assassinaren durant els Idus de març a les mateixes escalinates del Senat, restablint així la república, però la seva tornada seria efímera. El precedent no va passar desapercebut per al jove fill adoptiu de Cèsar, Octavi August, que seria enviat anys més tard a combatre contra l'ambiciosa aliança de Marc Antoni i Cleòpatra VII.
Al seu retorn victoriós, la implantació del sistema polític imperial sobre un imperi territorial que de fet ja existia, fou inevitable, tot i mantenir les formes republicanes. August va assegurar el poder imperial amb importants reformes i una unitat política i cultural (civilització grecoromana) centrada en els països mediterranis, que mantindrien la seva vigència fins a l'arribada de Dioclecià, que va tractar de salvar un imperi que queia cap a l'abisme. Va ser aquest últim qui, per primera vegada, va dividir l'imperi per facilitar-ne la gestió. L'imperi es va tornar a unir i separar en diverses ocasions seguint el ritme de guerres civils, usurpadors i repartiments entre hereus al tron fins que, a la mort de Teodosi I el Gran, va quedar definitivament dividit.
Finalment el 476 Odoacre va deposar l'últim emperador d'Occident, Ròmul Augústul. El Senat va enviar les insígnies a Constantinoble, la capital d'Orient, formalitzant així la capitulació de l'imperi d'occident. L'imperi oriental prosseguiria diversos segles més sota el nom d'Imperi Romà d'Orient, fins que el 1453 Constantinoble va caure sota l'Imperi Otomà.
El llegat de Roma va ser immens, tant és així que diversos van ser els intents de restauració de l'imperi, almenys en la seva denominació. En destaca l'intent de Justinià I, per mitjà dels seus generals Narsès i Belisari, el de Carlemany, així com el del mateix Sacre Imperi Romanogermànic, però cap va arribar mai a reunificar tots els territoris de la Mediterrània com una vegada va aconseguir la Roma dels temps clàssics.
Amb el col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va finalitzar el que s'ha anomenat en la historiografia l'edat antiga i donà pas a l'alta edat mitjana. Per a la fase medieval de l'Imperi Romà, vegeu Història de l'Imperi Romà d'Orient.