Els inútils
From Wikipedia, the free encyclopedia
Els inútils (títol original en italià: I vitelloni) és una pel·lícula italiana de Federico Fellini, d'estil proper al neorealisme italià, estrenada el 1953, rodada en blanc i negre. Va rebre el Lleó d'Argent al Festival de Venècia el 1953. Ha estat doblada al català.[1]
I vitelloni | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Federico Fellini |
Protagonistes | |
Director artístic | Mario Chiari |
Producció | Peg Film, Cité Films |
Dissenyador de producció | Mario Chiari |
Guió | Federico Fellini, Tullio Pinelli i Ennio Flaiano |
Música | Nino Rota |
Fotografia | Trasatti, Otello Martelli i Carlini |
Muntatge | Rolando Benedetti (en) |
Distribuïdor | Janus Films (en) i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Itàlia |
Estrena | 1953 |
Durada | 101 minuts |
Idioma original | italià |
Versió en català | Sí |
Rodatge | Roma, Florència, Viterbo i Ostia |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Gènere | Drama |
Tema | idleness (en) , responsabilitat i maduresa |
Lloc de la narració | Itàlia |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
L'argument de la pel·lícula, escrit de manera inicial per Ennio Flaiano, se situa a la petita ciutat de Pescara, la seva ciutat natal. El terme vitelloni[2] és una expressió utilitzada a Pescara després de la guerra per cridar l'atenció als joves sense feina que passaven jornades senceres al bar. Fellini decideix desplaçar la localització de la pel·lícula a Rímini, la seva ciutat natal, recreant l'univers de la seva joventut, dels records més cars i explica un món amb una mirada nostàlgica, sarcàstica i malenconiosa.