Línia Maginot
línia de fortificacions construïda per França / From Wikipedia, the free encyclopedia
La línia Maginot, anomenada així en honor del Ministre de Guerra francès André Maginot, és una línia de fortificacions construïda per França al llarg de les seves fronteres amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, entre 1928 i 1940.
Línia Maginot | |||
---|---|---|---|
Epònim | André Maginot | ||
Dades | |||
Tipus | Línia de defensa | ||
Construcció | 1928 | ||
Característiques | |||
Material | formigó armat | ||
Activitat | |||
Gestor/operador | Exèrcit francès | ||
Com a resposta a l'experiència francesa en la Primera Guerra Mundial, la línia Maginot es va construir abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial, després que la Conferència Locarno donés lloc a un «esperit de Locarno» fantàstic i optimista. Els experts militars francesos van exaltar a la línia com una obra de «genialisme» que dissuadiria l'agressió alemanya, ja que retardaria una força invasora el temps suficient perquè les tropes franceses es poguessin mobilitzar i contraatacar a través de Bèlgica.
De vegades, el terme «Línia Maginot» es refereix a tot el sistema, però més sovint s'utilitza per a les defenses contra Alemanya (és a dir, les del teatre d'operacions nord-est), mentre que les defenses contra Itàlia a vegades es coneixen com la «Línia alpina» (al teatre d'operacions sud-est). A aquests dos grups s'afegeixen les fortificacions de Còrsega (Organització defensiva de Còrsega), Tunísia (Línia Mareth), i Île-de-France (Línia Chauvineau).
La línia Maginot era impermeable a la majoria de les formes d'atac, inclosos els bombardeigs aeris i el foc del tanc, i tenia ferrocarrils subterranis com a suport; també oferia unes bones condicions de vida a les tropes guarnides, amb aire condicionat i menjadors per a la seva comoditat.[1] Al llarg de la frontera franc-alemanya, la línia consistia en un obstacle de filferro d'arç pràcticament continu, defensat per un tir creuat de metralladores i la cobertura del foc de l'artilleria, tot protegit per fortificacions amb capes gruixudes de formigó armat i blindatge.
La missió d'aquestes fortificacions era originalment protegir el territori francès d'un atac sobtat, deixant temps perquè l'exèrcit completés la seva mobilització. No obstant això, va resultar estratègicament ineficaç durant la Batalla de França; encara que es va utilitzar durant els combats de maig i juny de 1940, aquestes fortificacions no van impedir la derrota francesa, fins al punt que l'expressió «Línia Maginot» es va convertir en sinònim d'una defensa que es considera inviolable però que es revela ineficaç.[2] En lloc d'atacar directament, els alemanys van envair els Països Baixos i Bèlgica, traspassant la línia pel nord. Els oficials francesos i britànics ja havien previst això en el pla Dyle; quan Alemanya va envair els Països Baixos i Bèlgica, van dur a terme plans per formar un front agressiu per tallar l'avanç alemany en Bèlgica i connectar-lo amb la línia Maginot. No obstant això, la línia francesa era feble a prop del bosc de les Ardenes, regió amb un terreny accidentat que es va considerar improbable que els alemanys el poguessin travessar. L'exèrcit alemany va aprofitar aquest punt feble per dividir el front defensiu franc-britànic.[3] Les forces aliades al nord es van veure obligades a evacuar a Dunkerque, deixant les forces al sud incapaces de muntar una resistència efectiva a la invasió alemanya de França.[4]
Reutilitzada parcialment durant l'ocupació alemanya, especialment durant la lluita de 1944-1945, es van rehabilitar diverses fortificacions després de la guerra en el context de l'inici de la guerra freda. Actualment, la part principal de la línia ha quedat abandonada, però alguns elements han sigut conservats per les associacions.