Llengua fenícia
llengua / From Wikipedia, the free encyclopedia
La llengua fenícia, actualment extingida, és un idioma de la branca occidental de les llengües semítiques que es parlava a Fenícia, la zona del llevant mediterrani (Líban, Palestina-Israel, Malta i Síria), entre els segles XI aC i II dC. La seva importància està lligada a la civilització dels fenicis, que van fundar nombroses colònies, i en la vigència del seu alfabet en descendent com l'alfabet grec.
𐤃𐤁𐤓𐤉𐤌 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉𐤌/𐤃𐤁𐤓𐤉𐤌 𐤐𐤍𐤉𐤌 (Dabarīm kanaʿnīm /Dabarīm pōnīm) | |
---|---|
Tipus | llengua i llengua antiga |
Ús | |
Parlants | llengua morta cap al segle VI dC |
Parlat a | Orient Pròxim i Àfrica del Nord |
Estat | Líban Síria Israel Tunísia Espanya Malta Algèria Líbia Xipre i altres establiments costaners i illes de la Mediterrània. |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües afroasiàtiques llengües semítiques | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | Alfabet fenici |
Codis | |
ISO 639-2 | phn |
ISO 639-3 | phn |
Glottolog | phoe1239 |
IETF | phn |
A Orient, el fenici va resistir l'expansió de l'arameu a Palestina més que cap altra llengua de la regió a causa del seu gran ús en el comerç amb les colònies de Cartago. Lingüísticament, és una llengua molt propera a l'hebreu antic i amorreu, probablement hi havia un bon grau d'intel·ligibilitat entre totes dues llengües. De fet, l'alfabet hebreu consta precisament dels mateixos 22 grafemes consonàntics que foren presos directament de l'alfabet fenici. Freqüentment, es reserva el terme púnic per designar les varietats occidentals de fenici del segle iv aC al final del període.
El fenici només es coneix actualment per una sèrie d'inscripcions breus i uniformes de caràcter oficial i religiós, i glosses ocasionals de llibres escrits en altres idiomes. Autors romans, com Sal·lusti, al·ludeixen a certs llibres escrits en púnic, però cap no n'ha arribat a l'actualitat, tret d'algunes traduccions (Tractat de Magó), o en fragments (obres de Plaute). Els Cippi de Melgart, descoberts a Malta el 1694, estaven escrits en dues llengües: grec antic i púnic. Aquest fet va permetre a l'erudit francès Abbé Barthelemy de desxifrar i reconstruir l'alfabet cartaginès.