Llengua pròpia
definició de llengües que han estat declarades oficials als estatuts de les Comunitats autònomes d'Espanya i són les d'ús habitual / From Wikipedia, the free encyclopedia
Llengua pròpia és un terme jurídic que al·ludeix, en diferents Estatuts d'autonomia de comunitats autònomes d'Espanya, a llengües que han estat declarades oficials d'aquesta comunitat autònoma juntament amb el castellà, d'acord amb el que estableix l'article tercer de la Constitució espanyola. El mateix terme s'utilitza també en la Llei d'Ordenació de l'Ús de la Llengua Oficial del Principat d'Andorra en relació amb el català, única llengua oficial de l'Estat andorrà.
Històricament, l'afirmació jurídica que la llengua autòctona té caràcter de llengua pròpia és un concepte que arrenca del Estatut de Règim Interior de Catalunya de 25 de maig de 1933,[1] posteriorment va ser reprès, a partir de la Transició espanyola, amb la creació de l'anomenat Estat de les Autonomies. En 1996, el Govern d'Espanya, el Congrés dels Diputats i el Senat, unànimement, es van adherir a la proposta de Declaració Universal dels Drets Lingüístics[2] un text de caràcter institucional signat a Barcelona que estableix que «la denominació llengua pròpia d'un territori fa referència a l'idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai». Aquesta declaració la va signar, entre altres personalitats i organitzacions —també de caràcter lingüístic—, l'Associació Internacional de la Lingüística Aplicada.
El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, en la seva veu «llengua morta», fa una referència, des de 1803, a la que «no es parla ja com a llengua pròpia i natural d'un país o nació», malgrat que no existeix una entrada específica per definir el sintagma.