Història del Iemen
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Iemen és un dels més antics centres de civilització a l'Orient Pròxim.[1] Les seves terres relativament fèrtils i precipitacions adequades en un clima més humit contribuïren a mantenir una població estable, una característica reconeguda pel geògraf grec antic Claudi Ptolemeu, el qual va descriure el Iemen com a Eudaimon Aràbia (més coneguda en la seva traducció llatina, Arabia Felix), que significa 'Aràbia afortunada' o també 'Aràbia feliç'.
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
El nòmades semites procedents de les regions del desert del Iemen (Rub al Kali i Sayhad) emigraren cap al nord, s'assentaren a Accad, i posteriorment penetraren a Mesopotàmia;[2] finalment conqueriren Sumèria l'any 2300 aC, i assimilaren els amorrites de Síria.
Alguns estudiosos creuen que el Iemen continua sent l'única zona del món que és exclusivament semita, cosa que significa que el Iemen històricament no tenia cap altre poble que no fos de parla semita. Els semites iemenites fan remuntar el seu Musnad al període comprès entre els segles XII i VIII aC, fet que explica per què la majoria dels historiadors daten tots els antics regnes del Iemen entre els segles XII i VIII aC.
Entre el segle xii aC i el segle vi, va ser dominat per sis civilitzacions successives, que rivalitzaven entre si, o s'aliaven l'una amb l'altra, i que van controlar el lucratiu comerç d'espècies: Ma'in, Qataban, Hadramaut, Awsan, Sabà i els himiarites.[3][4] L'Islam hi arribà l'any 630 i el Iemen va passar a formar part del reialme musulmà i fou fortament arabitzat.