Maledicció
encanteri sobrenatural perquè el mal o la mala sort arribin a algú o a alguna cosa / From Wikipedia, the free encyclopedia
La maledicció és l'acte d'imprecar, de desitjar un mal contra algú o alguna cosa,[1] en utilitzar paraules amenaçadores amb una certa solemnitat o ritual. El maleïdor pot ser una divinitat o un ésser humà. La paraula prové del llatí maledictio (en grec antic κατάρα),[2] «dir coses males» i tal com el seu contrari benedicció, el concepte rau en la idea del poder màgic de la paraula.[3]
La maledicció és un element que es troba en moltes mitologies i religions. A la mitologia bíblica una de les més conegudes és la maledicció de Caín i tots els seus descendents per Déu, en la grega, el llinatge d'Èdip. En la literatura i el teatre i l'òpera, la maledicció —i els intents sovint vans per escapar a la maledicció— és un tema recurrent. Gramaticalment, solen ser oracions amb modalitat desiderativa amb el verb en subjuntiu o en futur. Exemples de malediccions populars: «mal menjador et mengi», «mal llamp t'arreplegui» o «Gaig ets i gaig seràs, i cada dia dues hores de febre passaràs».[4]
S'utilitza també l'expressió de manera metafòrica quan una família, una cosa inànime, un edifici, sembla atreure dissort, com en el mite de la maledicció del Liceu,[5] dels Kennedy[6]… Una mítica maledicció sembla respondre a una necessitat popular de tenir una explicació causal senzilla i comuna per a una sèrie d'esdeveniments que no en tenen cap altre que l'atzar. Un fenomen parent és la profecia autocomplerta: el neguit i l'angoixa d'una persona que creu ser víctima d'una maledicció —i no la mateixa maledicció— poden ser factors que faciliten desgràcies. Al nivell psicològic, per al maleïdor la maledicció contribueix a alliberar la tensió en una situació on la víctima d'un presumit malifet se sent indefens.[7]
La maledicció és diferent del destí al sentit que és un conjur màgic personalitzat contra una persona o objecte. Segons la concepció antiga, tothom té el seu destí, però no tothom és subjecte de malediccions. També és diferent de l'anatema cristià, que és una sentència jurídico-religiosa, per la qual una persona perd de iure tot els seus drets, bens i integritat personal dins una comunitat.
La superstició popular va atorgar poders especials de maledicció: el zíngars, les dones grans i pobres, les bruixes i d'altres persones marginades. En no conèixer l'explicació científica, o en refusar-la, mort de bestiar, malaltia d'infants o mala meteorologia, per exemple, eren atribuïts a l'efecte de malediccions presumides com venjança de refusar-les l'almoina.[8] En van resultar sovint unes caceres de bruixes mortíferes, en certes regions de Catalunya fins a l'inici del segle xx.[9]