Margarida de Valois (reina de França)
reina de França i de Navarra, política, dona de lletres, mecenes, / From Wikipedia, the free encyclopedia
Margarida de Valois o la Reina Margot (Saint-Germain-en-Laye, 14 de maig de 1553 - París, 27 de març de 1615). Pel seu matrimoni amb Enric de Navarra —futur rei de França amb el nom d'Enric IV— va ser reina de Navarra (1572-1610) i posteriorment de França (1589-1610).[1][2]
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Nom original | (fr) Marguerite de France |
---|---|
Biografia | |
Naixement | (fr) Marguerite de Valois 14 maig 1553 Saint-Germain-en-Laye |
Mort | 27 març 1615 (61 anys) París |
Causa de mort | Pneumònia |
Sepultura | basílica de Saint-Denis |
Consort de Navarra | |
Reina consort de França | |
Dades personals | |
Religió | Catolicisme |
Activitat | |
Ocupació | salonnière, escriptora |
Altres | |
Títol | Duquessa Reina consort |
Família | Dinastia Valois i dinastia borbònica |
Cònjuge | Enric IV de França (1572, 1572, 1572 (Gregorià)–1599), divorci |
Parella | Jacques de Harlay |
Pares | Enric II de França i Caterina de Mèdici |
Germans | Joana de Valois, Victòria de Valois, Diana de Valois, Isabel de Valois, Clàudia de Valois, Lluís III d'Orleans, Francesc II de França, Carles IX de França, Enric II d'Angulema, Francesc-Hèrcules de Valois i Enric III de França |
El seu matrimoni, concebut per celebrar la reconciliació de catòlics i hugonots i que seria anul·lat el 1599 per decisió del Papa, es va veure entelat per la massacre del dia de Sant Bartomeu i la represa dels problemes religiosos que en van seguir. En el conflicte entre Enric III i els Descontents, es va posar del costat de Francesc, el duc d'Anjou, el seu germà petit, i això va provocar una profunda aversió del rei contra ella.
Com a reina de Navarra, també va exercir un paper pacificador en les tempestuoses relacions entre el seu marit i la monarquia francesa. Es va esforçar per portar una vida conjugal feliç, però l'esterilitat de la seva parella i les tensions polítiques inherents a les guerres de religió franceses van causar el final del matrimoni. Maltractada per un germà ombrívol i rebutjada per un marit oportunista, ella va triar el camí de l'oposició el 1585. Es va posar del costat de la Lliga Catòlica i es va veure obligada a viure a Alvèrnia en un exili que va durar vint anys.
Coneguda dona de lletres i ment il·lustrada, així com patrocinadora extremadament generosa, va tenir un paper considerable a la vida cultural de la cort, especialment després del seu retorn de l'exili el 1605. Era un vector del neoplatonisme, que predicava la supremacia de l'amor platònic sobre l'amor físic. Mentre va estar empresonada, va aprofitar el temps per escriure les seves Memòries. Va ser la primera dona a fer-ho. Era de fet una de les dones més de moda del seu temps, i va influir en moltes de les corts reals d'Europa amb la seva roba i els seus costums.
Ha estat víctima d'una tradició historiogràfica misògina[3] que ha diluït la importància de les seves accions en l'esfera política de l'època, per reforçar la transició dinàstica dels Valois als Borbons, donant crèdit a la calúmnia sobre ella creada i transmesa a través dels segles, segons la qual era una dona bella, culta, nimfòmana i incestuosa. Aquesta llegenda cristal·litzà entorn del famós sobrenom de Reina Margot, inventat per Alexandre Dumas.[4]