Sant Andreu de Sureda (monestir)
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Monestir de Sant Andreu de Sureda és un antic monestir romànic benedictí del poble i comuna al qual donà nom, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord.
Sant Andreu de Sureda | ||||
---|---|---|---|---|
Epònim | Andreu apòstol | |||
Dades | ||||
Tipus | Monestir i església | |||
Ús | església | |||
Dedicat a | Andreu apòstol | |||
Característiques | ||||
Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Sant Andreu de Sureda (Rosselló) | |||
| ||||
Monument històric catalogat | ||||
Data | 8 juliol 1910 | |||
Identificador | PA00104111 | |||
Activitat | ||||
Diòcesi | bisbat de Perpinyà i Elna (paroisse du Sacré-Cœur-des-Albères (fr) ) | |||
Religió | catolicisme | |||
L'església de Sant Andreu, que fou seu d'un monestir benedictí, és la parròquia actual del nucli. Està situada[1] al centre de la població, però al costat nord-oest de l'antic recinte de la cellera del poble: el monestir quedava fora, al marge de la població. Dins del nucli de població hi havia una altra església, la de Santa Maria, que feia les funcions d'església parroquial, atès que la del monestir quedava reservada a l'ús monacal.
Fundat per l'abat Miró vers el 800, el monestir primerament era emplaçat a la Vall de Sant Martí, i més tard es traslladà al costat del riu de Tatzó, on és actualment. Miró fundà també les cel·les de Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fenollar.
El monestir va conèixer la prosperitat molt aviat i el 823 ja posseïa les viles de Sant Martí de la Vall i de Tatzó d'Amunt, a més del nucli de Garrigues i les terres adjacents. L'any 1109 la comtessa Ava, regent del Rosselló, l'uní a Santa Maria de la Grassa, encara que mantingué la protecció dels comtes de Rosselló.
L'església fou consagrada el 1121 per Pere, bisbe d'Elna, que també va confirmar la possessió de l'església de Santa Maria, contigua al monestir i parroquial del nucli, a més d'altres de la comarca.
La importància de l'abadia va anar creixent al llarg del segle xii, però a partir del segle xiii començà a declinar. Malgrat tot, el 1225 Nunó Sanç, senyor del Rosselló, el va restaurar i assegurar la protecció. El 1592 el rei Felip II va obtenir del papa Climent VIII la unió de Sant Andreu de Sureda a l'abadia d'Arles, lligam que va subsistir fins a la Revolució Francesa. Des d'aleshores, els abats d'Arles s'anomenaren també abats de Sant Andreu de Sureda. La sèrie d'abats, alguns simples prebendaris nomenats pel rei, fou continuada fins al 1801.