Nicolas Poussin
pintor francès / From Wikipedia, the free encyclopedia
Nicolas Poussin (Les Andelys, Normandia 1594 - Roma 1665) fou un pintor francès. El 1624 arribà a Roma on estudia l'estatuària romana i s'influencia notablement dels pintors Rafael i Ticià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista per això fa servir molts temes mitològics i històrics que sovint tenen un element paisatgístic important. Va passar la major part de la seva vida pintant a Roma, excepte durant un curt període en el que el cardenal Richelieu li va ordenar tornar a França com a pintor del rei.
Algunes de les seves obres són Et in Arcadia ego (1638), El rapte de les sabines (1637), El regne de Flora (1631), La matança dels innocents (1628), Paisatge amb dues nimfes i una serp (1659) i la sèrie de "bacanals" que li va encarregar el cardenal Richelieu. Fins al segle XX va romandre com a font d'inspiració dominant per als artistes d'orientació clàssica com Jacques Louis David i Paul Cezanne.
Primers anys
El primer biògraf de Nicolasin va ser el seu amic Giovanni Pietro Bellori,[1] qui explica que Poussin va néixer prop de Les Andelys, que ara pertany al departament d'Eure, a Normandia i que va rebre una educació que incloïa una mica de llatí, que més tard li seria útil. Els seus primers dibuixos van cridar l'atenció de Quentin Varin, un pintor local, del qual Poussin es va convertir en aprenent. Sembla que els seus pares es van oposar a una carrera de pintura per a ell, i cap al 1612, als divuit anys, va fugir a París.[2]
Va arribar a París durant la regència de Maria de Mèdici, quan l'art estava florint com a conseqüència dels encàrrecs reials donats per Maria de Medici per a la decoració del seu palau, i per l'auge dels rics comerciants de París que compraven art. També hi havia un important mercat de pintures en la redecoració d'esglésies fora de París destruïdes durant les Guerres de religió a França, que havien acabat feia poc, i per als nombrosos convents de París i altres ciutats. No obstant, Poussin no era membre del poderós gremi de mestres pintors i escultors, que tenia el monopoli de la majoria dels encàrrecs d'art i va presentar demandes contra persones de fora com Poussin que van intentar entrar en la professió.[3]
Els seus primers esbossos li van guanyar un lloc als estudis de pintors establerts. Va treballar durant tres mesos a l'estudi del pintor flamenc Ferdinand Elle, que pintava gairebé exclusivament retrats, un gènere que va interessar poc a Poussin.[4] Es va traslladar després a l'estudi de Georges Lallemand, però la falta d'atenció de Lallemand pel dibuix precís i l'articulació de les seves figures sembla que no van agradar a Poussin.[4] A més, Poussin no encaixava bé en el sistema d'estudi, en el qual diversos pintors treballaven en el mateix quadre. Després va preferir treballar molt lentament i sol.[3] Poc se sap de la seva vida a París en aquesta època. Els registres judicials mostren que va tenir deutes considerables, que no va poder pagar. Va estudiar anatomia i perspectiva, però l'esdeveniment més important de la seva primera residència a París va ser el descobriment de les col·leccions d'art reials, gràcies a la seva amistat amb Alexandre Courtois, el valet de chambre de Marie de Medicis. Allà va veure per primera vegada gravats de les obres de Giulio Romano i especialment de Rafael, l'obra del qual va tenir una enorme influència en el seu futur estil.[5]
Després de dos intents fallits per anar a Roma, es va unir a Giovan Battista Marino, el poeta de la cort de Maria de Mèdici, a Lió. Marino el va contractar per il·lustrar el seu poema Adone i una sèrie d'il·lustracions per a una edició projectada de Les Metamorfosis d'Ovidi.[6] El va rebre a casa seva i, el 1624, va permetre a Poussin (que havia estat alentit pels encàrregs de Lió i París) per unir-se a ell a Roma. S’ha suggerit que va ser aquesta amistat primerenca amb Martino i la comissió d’il·lustracions de la seva poesia (que el va portar als temes d’Ovidi), el que va servir de base, o almenys va reforçar, l’erotisme destacat de la primera obra de Poussin.[7]
A Roma
Poussin tenia trenta anys quan va arribar a Roma el 1624. Al principi va viure amb Simon Vouet.[8] El va presentar a un altre dels seus primers empresaris, el cardenal Maffeo Barberini.
Les dificultats financeres van començar amb la marxa cap a Espanya de Barberini, acompanyat de Cassiano Dal Pozzo, l’antiquari i secretari del cardenal, que després es convertiria en un patró i gran amic. Marino mor durant aquest temps i Poussin perd tots els seus protectors. Aleshores el pintor viu sol, pobre i malalt. Recupera la salut amb un compatriota, Jacques Dughet, pastisser de la ciutat. El 1626, va viure amb un altre pintor francès anomenat Pierre Mellin i l'escultor François Duquesnoy amb qui va estudiar les antiguitats.[9]
El setembre de 1626, va rebre l'encàrrec amb Valentin de Boulogne d'organitzar la festa de l'Acadèmia Sant-Lluc de pintors de Roma, dirigida per Vouet. És una mostra de reconeixement per part dels seus companys. Aleshores era un dels pintors francesos més destacats de la ciutat papal, encara més després de la marxa de Vouet a França el juny de 1627. El seu segon encàrrec de Barberini, La mort de Germànic, completat el 1628 i inspirat en part en els relleus del sarcòfag de Melèagre,[10] va tenir un gran impacte. Aquests primers anys romans van ser un període d'intensa producció per a Poussin. Se li va encarregar un quadre per a un retaule a la Basílica de Sant Pere de Roma aquell mateix any, El Martiri de Sant Erasme 1629, Pinacotena Vaticana), deutora del mateix tema elaborat pel pintor barroc contemporani, Pietro da Cortona.[11] Havent estat malalt, va ser rebut a la casa del seu compatriota Gaspard Dughet i cuidat per la seva filla Anna Maria, amb qui Poussin es va casar el 1629, instal·lant-se definitivament a la còmoda vida de casa seva a via Paolina. Els seus dos germans eren artistes i Gaspard Dughet més tard va portar el cognom de Poussin.[12] Poussin renuncia a grans encàrrecs d'esglésies o convents per respondre només a peticions d'aficionats i mecenes privats.[13]
Durant les dècades de 1620 i 1630, va tenir l'oportunitat d'experimentar i formular la seva posició sobre la pintura en relació amb els altres. Per a aquest propòsit, va estudiar l'antiguitat, així com obres com les bacanals de Tiziano (La bacanal dels andrios, Bacus i Ariadna i la Ofrena a Venus) al Casino ludovisi i les pintures de Domenichino i Guido Reni.[14] Al mateix temps, el barroc romà estava sorgint: el 1620 Cortona produïa les seves primeres pintures romanes per a la família Sacchetti; Bernini, que s'havia creat una reputació com a escultor, estava dissenyant el gran Baldaquí de bronze a San Pere; i una enginyosa imaginació arquitectònica va sorgir en les obres de Borromini.
Poussin va conèixer altres artistes a Roma i va tendir a fer amics d’aquells amb inclinacions artístiques cap al classicisme: l’escultor francès François Duquesnoy, amb qui va viure el 1626; l’artista francès Jacques Stella; Claude Lorrain; Domenichino; Andrea Sacchi. I es va unir a una acadèmia informal d’artistes i empresaris que es van oposar a l’estil contemporani barroc que es va formar al voltant Joachim von Sandrart.
Aleshores, el papat era el principal patró artístic de Roma. El martiri de San Erasme de Poussin per a San Pere va ser l'únic encàrrec papal de Poussin, que va aconseguir gràcies al cardenal Barberini, el nebot del Papa, i a Poussin no se li va demanar que contribuís de nou amb grans altars ni pintures a gran escala per un Papa.[15]
La seva carrera posterior va dependre del mecenatge privat. A banda del cardenal Francesco Barberini, entre els seus primers empresaris es trobava el cardenal Luigi Omodei, per a qui va produir els Triomfs de la Flora (c. 1630-32, Louvre), o el cardenal Richelieu, que va encarregar diverses Bacanals. Per a Vincenzo Giustiniani va fer Massacre dels innocents (data desconeguda primerenc, Museu Condé, Chantilly). Cassiano Dal Pozzo es va convertir en el propietari de la primera sèrie de Set sagraments (de finals de la dècada de 1630, Castell de Belvoir). I va tornar a França el 1640 amb els germans Paul Fréart de Chantelou i Roland Fréart de Chambray, cridat per François Sublet de Noyers, llavors secretari de la Guerra i superintendent dels edificis de Lluís XIII de França.
A França
Aquest petit període, molt actiu per al pintor, és encara molt conegut gràcies a la seva correspondència, però també als nombrosos testimonis parisencs. Tan bon punt va arribar, va ser instal·lat en un petit pavelló al Les Tuileries per Sublet de Noyers, regalat al cardenal Richelieu que immediatament li va encarregar quadres per al seu palau parisenc (Moisès davant l'esbarzer ardent i El temps i la veritat) després per al rei Lluís XIII al Castell de Saint-Germain-en-Laye que al seu torn li va encarregar una pintura per a la capella del castell (La institució de l'eucaristia) i una altra per a la del Castell de Fontainebleau (mai realitzada). Va obtenir el 20 de març de 1641 la patent de "primer pintor ordinari del rei" i la direcció general de totes les obres de pintures i ornaments per a l'embelliment de les cases reials, amb 3.000 lliures de salari.
Treballa en el disseny de la gran galeria del Palau del Louvre. Va rebre una ordre per al noviciat de la Companyia de Jesús a París (El Miracle de Sant Francesc Xavier). Fins i tot es pren el temps per completar l'encàrrec d'Els set sagraments desitjat per Cassiano dal Pozzo. No obstant això, va patir nombroses crítiques per part dels altres pintors del rei, entre ells Simon Vouet, en particular pels seus projectes per al Louvre, que el van afectar greument. A més, les múltiples peticions que rebia li van deixar molt poc temps per reconnectar amb els seus familiars, sobretot a Normandia, però també per reflexionar sobre el seu art. El mes de juliol de 1642 va anunciar a Sublet de Noyers la seva intenció de tornar a Roma. Va escriure el seu testament el 20 de setembre, declarant hereus els fills de la seva germanastra Marie, i de fet va marxar cap a Itàlia, arribant a Roma el 5 de novembre.[16]
Tornada a Roma
El 1642, disgustat amb les intrigues de Simon Vouet, Jacques Fouquier i l'arquitecte Jacques Lemercier, Poussin va tornar a Roma.
Poussin sembla esperar un temps per poder tornar a França. Va continuar enviant dibuixos per a la galeria del Louvre, va reclamar sumes impagades per les obres parisenques, va intentar conservar el seu pavelló de les Tulleries, però la mort de Richelieu, la del rei i l'exclusió de Sublet de Noyers destrueixen definitivament aquesta esperança. Després de la mort d'Urbà VIII, els Barberini van haver de fugir a França, però van mantenir els seus estrets vincles amb Dal Pozzo. La seva salut és fràgil i li tremola la mà, però continua portant una vida tranquil·la. Fréart de Chantelou va anar a visitar-lo a Roma i li va encarregar una nova sèrie d'Els set sagraments el 1643, que el va ocupar durant quatre anys. El 1647 va arribar a la ciutat André Félibien, secretari del nou ambaixador francès que es va fer amic de Poussin. També va conèixer Louis Fouquet, germà del superintendent de finances, en una missió a la ciutat que, al seu retorn a París, va obtenir per a ell la confirmació de la patent del seu pintor reial i el pagament de les sumes degudes per l'administració reial. També fa amistat amb joves pintors als quals protegeix o aconsella. A més de Gaspard Dughet, el seu jove cunyat, va freqüentar Charles Le Brun durant la seva estada de tres anys a Roma.[17]
El 1648 va acabar per a de Chantelou la segona sèrie d'Els set sagraments (Galeria Bridgewater), i també el seu noble Paisatge amb Diogenes (Louvre). Aquesta pintura mostra al filòsof descartant la seva última possessió mundana, un got, després de veure un home beure aigua al bol de la seva mà.[18] El 1649 va pintar La conversió de Sant Pau (Louvre) per al poeta còmic Paul Scarron, i el 1651 La Sagrada Família (Louvre) per al Duc de Créquy. Any rere any va continuar produint una gran varietat d’obres, moltes de les quals s’inclouen a la llista donada per Félibien.
La mort del seu mecenes més fidel, Cassiano dal Pozzo, el 1657 el va marcar profundament. Això marca l'inici d'un llarg declivi físic amb una mà que tremola cada cop més, cosa que es mostra en els seus últims dibuixos.[19] Declina el títol de Príncep de l'Acadèmia de Sant Lluc el mateix any, però continua la seva obra fins al final de la seva vida, que inclou la sèrie de Les estacions. Encara rep molts visitants francesos i encàrrecs de col·leccionistes romans. No obstant això, els patrocinadors francesos es van convertir en els més nombrosos, especialment Jean Pointel i Jacques Serizier, a qui havia conegut durant la seva última estada a París i que més tard es van convertir en amics seus. Acaba la seva vida molt ric, però amb un estil de vida molt senzill. La seva dona va morir el 1664. Després va redactar un nou testament reequilibrant el seu llegat a favor dels seus nebots romans el 1664 i un últim el 1665 favorable en gran part a ells. Poussin va morir a Roma el 19 de novembre de 1665 i va ser enterrat a la Basílica de San Lorenzo a Lucina.[20][21] Chateaubriand va donar el monument a Poussin el 1820.
No tenia fills propis, però va adoptar com a fill Gaspard Dughet, el seu cunyat, que es va convertir en pintor i va prendre el cognom del pintor.