Passivació
From Wikipedia, the free encyclopedia
La passivació, dins l'entorn de la química física i l'enginyeria, es refereix al fet recobrir un material perquè esdevingui «passiu», és a dir, menys fàcilment afectat o corroït pel medi ambient. La passivació implica la creació d'una capa exterior de material d'escut que s'aplica com a microrecobriment, creada per reacció química amb el material base, o es deixa construir per oxidació espontània a l'aire. Com a tècnica, la passivació és l'ús d'una capa lleugera d'un material protector, com l'òxid metàl·lic, per crear un escut contra la corrosió.[1] La passivació del silici s'utilitza durant la fabricació de dispositius microelectrònics.[2] En el tractament electroquímic de l'aigua, la passivació redueix l'eficàcia del tractament augmentant la resistència del circuit, i normalment s'utilitzen mesures actives per superar aquest efecte, la més comuna és la inversió de polaritat, que provoca un rebuig limitat de la capa de contaminació.[3]
Quan s'exposen a l'aire, molts metalls formen naturalment una capa superficial dura i relativament inert, generalment un òxid (anomenat "capa d'òxid nativa") o un nitrur, que serveix com a capa de passivació. En el cas de la plata, l'enfosquiment fosc és una capa de passivació de sulfur de plata formada per reacció amb sulfur d'hidrogen ambiental. (En canvi, metalls com el ferro s'oxiden fàcilment per formar un recobriment porós aspre d'òxid que s'adhereix sense problemes i es desprèn fàcilment, permetent una oxidació addicional.) La capa de passivació d'òxid retarda notablement l'oxidació i la corrosió a l'aire a temperatura ambient per a l'alumini, el beril·li, el crom, el zinc, el titani i el silici (un metaloide). La capa superficial inert formada per reacció amb l'aire té un gruix d'aproximadament 1,5 nm per a silici, 1-10 nm per al beril·li i 1 nm inicialment per al titani, i creix fins a 25 nm després de diversos anys. De la mateixa manera, per a l'alumini, creix fins a uns 5 nm després de diversos anys.[4][5]