Administració provincial romana
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'administració provincial romana es va crear quan la Primera Guerra Púnica va portar a l'expansió del territori de Roma, bàsicament a les illes mediterrànies. A l'antiga Roma, una província era la unitat territorial i administrativa bàsica i, fins a la Tetrarquia (als voltants del 296), més gran de les possessions territorials de l'Imperi fora de la península Itàlica.
Les províncies eren normalment governades per polítics de rang senatorial, sovint antics cònsols o antics pretors. Una excepció més tardana va ser la província romana d'Egipte, adquirida per August després de la mort de Cleòpatra VII: era regida exclusivament per governadors de rang eqüestre, potser per a desencoratjar les ambicions senatorials. Aquesta divergència d'Egipte, tot i ser única, no contravenia la llei romana, ja que Egipte era considerat propietat privada d'August, seguint la tradició dels reis hel·lenístics temps abans.
A principis de cada any, les províncies eren repartides als seus futurs governants per mitjà d'un sorteig o d'un nomenament. Sovint es donaven les províncies on hi havia més problemes dels esperats (rebel·lions, invasions bàrbares...) als cònsols, que tenien el més gran prestigi i més experiència, mentre que la resta eren atribuïdes als pretors i propretors. La distribució de les legions a les províncies també depenia del perill que hi havia a cadascuna d'elles. L'any 14, per exemple, la província de Lusitània no tenia una legió permanent però la Germània Inferior, en què la frontera del Rin encara no havia estat pacificada, tenia una guarnició de quatre legions. Aquestes províncies problemàtiques eren les més desitjades pels futurs governadors. Els problemes comportaven guerra, i la guerra era una oportunitat de saquejar ciutats, fer presoners per a vendre'ls com a esclaus i enriquir-se.