Religió a l'antiga Roma
creences religioses a l'antiga Roma / From Wikipedia, the free encyclopedia
La religió a l'antiga Roma consistia en diverses pràctiques religioses que eren seguides tant pel poble de Roma com per aquells pobles que van quedar sota el seu domini. Els romans es consideraven altament religiosos i atribuïen el seu èxit polític i militar a la pietat col·lectiva (pietas) que els feia mantenir bones relacions amb els déus.
La presència d'una població grega a la península Itàlica des de l'inici del període històric va influir en la cultura romana, introduint algunes pràctiques religioses després es van convertir en fonamentals, com ara el culte a Apol·lo. Els romans van buscar punts en comú entre els seus déus principals i els dels grecs (interpretatio graeca), adaptant els mites i la iconografia dels grecs a la literatura llatina i a l'art romà, tal com havien fet també els etruscs. La religió etrusca va influir a la romana especialment en la pràctica dels auguris, que s'usaven per buscar per buscar la voluntat dels déus. Segons les llegendes, la majoria de les institucions religioses de Roma es podien remuntar als seus fundadors, en particular a Numa Pompili, el segon rei sabí de Roma, que segons la tradició parlava directament amb els déus. Aquesta religió arcaica va ser la base del mos maiorum, «els costums dels avantpassats» o simplement «la tradició», que era una part fonamental de la identitat romana.
La religió romana era pràctica i contractual, basada en el principi del do ut des, «Jo dono perquè tu puguis donar». La religió depenia del coneixement i de la pràctica correcta de l'oració, dels rituals i dels sacrificis, no de la fe o del dogma, encara que a la literatura llatina es conserven escrits especulatius sobre la naturalesa de les coses divines i la seva relació amb els afers humans. Fins i tot els més escèptics de l'elit intel·lectual de Roma, com Ciceró, que era àugur, veien la religió com una inspiració de l'ordre social. A mesura que l'Imperi Romà es va expandir, els que arribaven a la capital portaven els seus cultes locals propis. El cristianisme va ser finalment el que més èxit va tenir d'aquests cultes, i l'any 380 es va convertir en la religió oficial de l'estat.
Per als romans corrents, la religió era una part de la vida quotidiana. Cada casa tenia un santuari domèstic on s'oferien oracions i libació a les divinitats domèstiques de la família. Santuaris de barri i llocs sagrats com fonts i arbredes esquitxaven la ciutat. El calendari romà s'estructurava al voltant de les observacions religioses. Dones, esclaus i nens participaven en la majoria d'activitats religioses. Alguns rituals públics només podien ser realitzats per dones, i les dones formaven part del que potser és el sacerdoci més famós de Roma, les vestals, que tenien el suport de l'estat, i que van cuidar del foc sagrat de Roma durant segles, fins que es van dissoldre sota la dominació cristiana.
Els déus primitius romans eren en realitat manifestacions de la voluntat divina; no tenien representacions artístiques i rebien el nom de numina. Més tard els déus es van representar amb formes antropomorfes, sobretot per influència grega. Després dels primers contactes amb els grecs hi van assimilar molta de la mitologia, canviant els noms als déus.[1]