Simfonia núm. 8 (Sibelius)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Simfonia núm. 8 de Jean Sibelius fou el seu últim projecte de composició important, en el qual l'autor va estar treballant de manera intermitent des de mitjan dècada de 1920 fins a 1938, encara que mai la va publicar. Durant aquest temps, el compositor finès es trobava a la cúspide de la seva fama, considerat com una figura nacional en la seva Finlàndia natal i aclamat com un compositor de talla internacional. Es desconeix fins a quin punt estava completada la Vuitena simfonia; Sibelius es va negar a donar-la a conèixer en repetides ocasions argumentant la seva baixa qualitat, però malgrat això, va seguir afirmant que estava treballant en ella fins i tot després d'haver cremat la partitura i tot el material relacionat l'any 1945, segons testimoniatges posteriors de la seva família.
Forma musical | simfonia |
---|---|
Compositor | Jean Sibelius |
Gran part de la reputació de Sibelius, durant la seva vida i després de la seva defunció, prové del seu treball com simfonista. La seva Setena simfonia, estrenada l'any 1924, ha estat àmpliament reconeguda com una fita en el desenvolupament de la forma simfònica i en aquest moment no hi havia cap raó per suposar que cessaria la creació de noves obres orquestrals. No obstant això, després d'acabar el poema simfònic Tapiola l'any 1926, la producció del compositor es va limitar a peces menors i revisions d'obres anteriors. Va prometre en diverses ocasions l'estrena de la Vuitena simfonia a l'Orquestra Simfònica de Boston i al seu director Serguéi Kusevitski, però Sibelius retardava cada data programada, argumentant que l'obra no estava llesta encara. Va fer promeses similars al director britànic Basil Cameron i al finlandès Georg Schnéevoigt, que d'igual manera no van arribar a materialitzar-se.
Després de la mort de Sibelius l'any 1957, es va fer pública la notícia que la Vuitena simfonia havia estat destruïda una dècada abans i es va pensar que l'obra havia desaparegut per sempre. A la dècada de 1990, mentre s'estaven catalogant els quaderns i esbossos del compositor, diversos estudiosos van plantejar la possibilitat que part de les partitures de l'obra perduda podrien haver sobreviscut. Des de llavors, s'han identificat diversos esbossos manuscrits com a fragments de la Vuitena, tres dels quals van ser gravats per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki l'any 2011 —la durada total és inferior als tres minuts—. Mentre que alguns musicòlegs han especulat que seria possible reconstruir la simfonia en cas que altres parts arribin a ser identificades, uns altres han apuntat al fet que és poc probable donada l'ambigüitat del material en si.