Soldadura oxiacetilènica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La soldadura oxiacetilènica és una de les formes més populars de soldadura a gas, el focus de calor s'obté mitjançant la combustió de dos gasos: l'acetilè i l'oxigen. L'acetilè es barreja amb oxigen per aconseguir una combustió perfecta mitjançant un bufador, a l'extrem del qual hi ha un broquet on es produeix una flama regulable que provoca l'escalfament i la fusió dels materials per soldar. L'oxigen es consumeix envasat en ampolles. L'acetilè, segons el lloc de treball, també se subministra en ampolles o s'obté d'uns aparells anomenats generadors.
Per aconseguir una fusió ràpida (i evitar que la calor es propagui) s'utilitza un bufador que combina oxigen (com a comburent) i acetilè (com a combustible). La barreja es produeix amb un pic amb un forat central del qual surt acetilè, envoltat de 4 o més forats per on surt l'oxigen (i per efecte Venturi genera succió a l'acetilè). Ambdós gasos es combinen en una caverna abans de sortir al bec, per on es produeix una flama color blau cel, molt prima.
Actualment la soldadura oxiacetilènica ha estat desplaçada gairebé del tot per la soldadura per arc, ja que un dels problemes que planteja la soldadura oxiacetilènica són les impureses que introdueix en el bany de fusió, a part del fet de tenir una més de baixa productivitat i més difícil automatització.