Joaquim Torres i García
pintor uruguaià / From Wikipedia, the free encyclopedia
Joaquim Torres i García (Montevideo, 1874 – 1949) –conegut com a Joaquim Torras, Quim Torras, Joaquín Torres García[1] en castellà o Joaquim Torres-García– va ser un pintor i escultor muralista, novel·lista, escriptor, professor i teòric uruguaianocatalà que va passar la major part de la seva vida adulta a Espanya i França.
Nom original | (es) Joaquín Torres García (ca) Joaquim Torres Garcia |
---|---|
Biografia | |
Naixement | (es) Joaquín Torres García 28 juliol 1874 Montevideo (Uruguai) |
Mort | 8 agost 1949 (75 anys) Salto (Uruguai) |
Dades personals | |
Activitat | |
Lloc de treball | París Nova York Madrid Barcelona Montevideo |
Ocupació | catedràtic, il·lustrador, teòric de l'art, muralista, escriptor, pintor, escultor, collagista |
Gènere | Art abstracte i art figuratiu |
Moviment | Art abstracte, universalisme constructiu, noucentisme i constructivisme |
Nom de ploma | Torres-Garcia, Joaquino |
Família | |
Cònjuge | Manolita Piña de Rubies (1909–1949), mort de la persona |
Fills | Horacio Torres, Augusto Torres, Olimpia Torres Piña, Ifigenia Torres (en) |
Lloc web | jtorresgarcia.com |
«Artista uruguaià-català, no només pel fet de ser el fill d'un mataroní sinó perquè va viure a Catalunya des de l'edat de disset anys fins que en va tenir quaranta-sis, va adquirir de la terra del seu pare la seva forta formació artística i hi va dedicar una part important de la seva obra. Va ser una de les personalitats més notables del moviment artístic de la primera meitat del segle.»[2]
Va començar a pintar a la darreria del segle xix a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l'ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle xx, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània.[3] Va estar casat amb Manolita Piña de Rubies, xilògrafa i pintora catalana.
És conegut per la seva col·laboració amb Gaudí[4] el 1903 als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família.
El 1913 va pintar els famosos frescos monumentals a la seu renaixentista del Palau de la Generalitat del govern català.[5]
Com a teòric, va escriure més de 100 articles, llibres i assajos en català, francès i espanyol, i va pronunciar més de 500 conferències. Mestre infatigable, va fundar dues escoles d'art, l'una a Barcelona i l'altra a Montevideo, i nombrosos grups d'art, incloent-hi el primer grup europeu d'art abstracte i la revista Cercle et Carré ('cercle i quadrat') a París el 1929. Molts artistes l'han qualificat de mestre, entre els quals Joan Miró, Jean Hélion, Pere Daura o Engel Rozier.