Xamfrà
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un xamfrà és un recurs urbanístic que consisteix a unir amb una línia obliqua els costats de les illes en les seves cantonades, eliminant-ne aquestes, amb l'objectiu de millorar la circulació i ampliar les cruïlles, fet que provoca que les parcel·les situades en aquests llocs tinguin circumstàncies físiques especials. El xamfrà és un recurs propi dels eixamples a l'Estat espanyol, com els de Barcelona, la Corunya i Gijón. Destaca la teorització que en va fer Ildefons Cerdà en la seva Teoria General de la Urbanització.[1]
Per a altres significats, vegeu «Xamfrà (centre)». |
També en urbanisme, el xamfrà és un recurs de modulació utilitzat al costat d'altres per variar la planimetria i crear diferents efectes acústics a les ciutats; la diversitat no existiria en carrers totalment homogenis de superfícies planes paral·leles.[2]
Igualment, a escala edificatòria, el xamfrà és l'acte d'eliminar les cantonades amb un nou pla oblic als dos originals, perseguint-hi diferents objectius. Per exemple, les peces contemporànies de materials petris com el formigó, principalment escales i pilars, se solen aixamfranar per evitar el dany que les arestes en angle agut podrien produir a les persones pel seu frec o per caigudes eventuals. Per encofrar el formigó creant aquests xamfrans s'utilitzen unes peces anomenades albergínies.