Zdeněk Fibich
From Wikipedia, the free encyclopedia
Zdeněk Fibich (Vseborice, Txèquia, 21 de desembre de 1850 - Praga, Txèquia, 15 d'octubre de 1900) fou un compositor txec, casat amb la seva compatriota la contralt Betty Fibichová.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 21 desembre 1850 Všebořice (en) |
Mort | 15 octubre 1900 (49 anys) Nové Město |
Causa de mort | Pneumònia |
Sepultura | cementiri de Vyšehrad |
Dades personals | |
Formació | Conservatori de Leipzig |
Activitat | |
Lloc de treball | Leipzig París Mannheim Adamov |
Ocupació | compositor, musicòleg, dramaturg, director d'orquestra, pedagog, director de cor |
Activitat | 1864 – |
Gènere | Òpera, simfonia i música clàssica |
Instrument | Orgue |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | Růžena Hanušová |
Premis
| |
Primer estudià a Praga i després a Leipzig, on, a més, assistí a nombrosos concerts, formant així el seu gust musical en un ambient molt propici. Als quinze anys estrenà la Simfonia en mi bemoll, l'èxit de la qual decidí la seva vocació, i dos anys més tard una altra Simfonia en fa major que també va merèixer una agradable acollida.
Poc temps després es traslladà a París i allà es donà a conèixer com un excel·lent pianista. De 1869 a 1870 continua els seus estudis a Mannheim sota la direcció de Lachner. El 1874 estrenà la primera òpera, Bukovín, que el situa entre els més distingits compositors txecs, i ensems era crític musical de la revista Dalibor de Praga, i és nomenat el 1875 segon director de l'orquestra del Teatre Nacional de Praga, càrrec que desenvolupà fins al 1878, en què passà a dirigir el cor de l'Església russa. Durant un cert temps fou professor al Conservatori de Praga, on tingué alumnes destacats com Otakar Ostrčil i Karel Weiss,[1] i Bohumil Vendler, entre d'altres.[2]
Per la seva fecunditat, per l'abundància dels seus recursos tècnics, per l'elevació d'estil i pel caràcter eminentment nacionalista de les seves últimes obres, Fibich és un dels més notables compositors de l'època post-wagneriana, escola la qual seguí fidelment, però donant-li un segell personal.
Cultivà tots els generes, la música simfònica i de cambra, la dramàtica, la instrumental, la vocal, etc., i deixà en cada un obres molt apreciables, que el situen, en la música txeca del seu temps, immediatament després de Dvořák i Smetana.
Entre les seves òperes cal mencionar:
- Bukovín (1874)
- Blaník (1881)
- La núvia de Messina (1884)
- Bouře, inspirada en el drama La tempesta de Shakespeare (1895)
- Hedy (Praga, 1897)
- Šárka (Praga, 1898)
- Pád Arkuna (La caiguda d'Arcona, 1900)
- Hipodamia
- Les noces de Pelops (1890)
- L'expiació de Tàntal (1891)
- La mort d'Hipodamia (1891) la trilogia completa es representà a Praga i Amsterdam