Daissi tombar mon pòste d'administrator qu'ai pas enveja de luchar contras molins de vent. La carta lingüistica èra, per ieu, pas qu'un mejan e pas una fin. Una nòrma servís a ajudar una lenga e non pas una lenga servís a ajudar una nòrma. Dempuèi dos meses soi confrontat a una occitanitat viva (de 0 a 100 ans) cada jorn e las istòrias de Jan o Joan me passan pel cap. Es plan polit de fargar de nòrmas mas calrà un jorn veire que i a encara de locutors naturals e de joves que ne son banhats d'aquela lenga naturala. Alara, òc a la rigor mas fòrabandissèm las brandadas de burèu per se concentrar sus çò essencial: una prononciacion e una sintaxi corrècta. Espèri a lèu.