Lleó XII
papa de l'església catòlica / From Wikipedia, the free encyclopedia
Lleó XII (en llatí: Leo XII) és el nom que el cardenal Annibale della Genga va prendre en ser escollit Papa.[1]
Nom original | (la) Leo PP. XII |
---|---|
Biografia | |
Naixement | Annibale della Genga 2 agost 1760 Genga (Estats Pontificis) |
Mort | 10 febrer 1829 (68 anys) Roma |
Sepultura | basílica de Sant Pere del Vaticà |
252è Papa | |
28 setembre 1823 – 10 febrer 1829 ← Pius VII – Pius VIII → | |
Cardenal | |
8 març 1816 – | |
Bisbe diocesà | |
8 març 1816 – 10 setembre 1816 ← Giulio Gabrielli – Fabrizio Sceberras Testaferrata → Diòcesi: bisbat de Senigallia | |
Nunci apostòlic a Alemanya | |
23 abril 1794 – 1800 ← Bartolomeo Pacca – Pius XII → | |
Arquebisbe titular | |
21 febrer 1794 – Diòcesi: arquebisbat de Tir | |
Arxipreste de la Basílica de Santa Maria Major | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Formació | Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica |
Activitat | |
Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
Ocupació | bisbe catòlic (1794–), sacerdot catòlic (1783–), diaca catòlic (1783–) |
Consagració | Henry Benedict Stuart |
Participà en | |
2 setembre 1823 | conclave de 1823 |
Altres | |
Títol | Comte |
Cònjuge | cap valor |
Pertanyia a la família dels comtes de la Genga i de jove va estudiar a l'Acadèmia de Nobles Eclesiàstics. El 1783 va ser ordenat sacerdot. Pius VI el va nomenar el seu secretari particular i el 1793 el va nomenar bisbe de Tiro i el va enviar a Lucerna, Suïssa com a nunci apostòlic. El 1794 va ser transferit com a nunci a Colònia, però no s'hi va poder instal·lar, ja que hi havia guerra amb França. Durant les guerres napoleòniques va passar per Viena, Múnic, Dresden i Wittemberg, les principals corts alemanyes.
Amb l'ocupació dels Estats Pontificis va passar a ser presoner de Napoleó i va estar molts anys tancat a l'abadia de Monticelli, dedicant-se a la música i la caça d'aus, afició que va mantenir després de ser elegit papa. El 1816 Pius VII el va nomenar cardenal i arquebisbe de Senigallia. Quatre anys més tard el va nomenar cardenal vicari de Roma i arxipreste de Santa Maria la Major.
Es va presentar al conclave del 1823 amb l'oposició de França, que només va permetre'n l'elecció perquè es creia que estava greuement malalt i no duraria gaire. Va començar el pontificat repartint diners entre els pobres i assignant cent dots a noies escollides a l'atzar. Va desenvolupar una política econòmica destinada a retallar despeses, cosa que li va permetre abolir alguns impostos. En política exterior va arribar a acords amb molts Estats per ajudar les Esglésies locals.
Va ser un papa extremament conservador i va lluitar aferrissadament contra l'expansió del liberalisme, arribant a penjar seguidors de les noves corrents. Amb igual duresa va perseguir les societats secretes com els maçons o els carbonaris en publicar la butlla Quo Graviora de 1825.[2] Dins d'aquesta repressió destaca un gest força incongruent: va treure les obres de Galileo Galilei de l'índex de llibres prohibits. Per tal de donar més força a les congregacions, va reemplaçar molts laics de l'administració civil per eclesiàstics. Va reformar l'eduació escolar seguint el consell dels jesuïtes.