Alfòndec
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un alfòndec (de l'àrab الفندق, al-funduq, ‘hostal’) era l'edifici físic on tenia la seu la cadascun dels consolats de catalans a les diverses ciutats de la Mediterrània on la Corona d'Aragó hi establia un cònsol durant la baixa edat mitjana.[1] Tenia la condició de zona extraterritorial i, per tant, a dins no hi eren vigents les lleis pròpies del país.[1] El cònsol era el màxim responsable de l'alfòndec, però era assistit en la pràctica per l'alfondeguer.[1]
Consistia en un edifici, o un complex d'edificis al voltant d'un pati central i separats del carrer per un mur.[2] Els comerciants catalans, valencians, balears i aragonesos podien pernoctar-hi, menjar i guardar les seves mercaderies al magatzem. A més a més, també acostumava a tenir banys, forns de pa, una taverna, botigues i una petita capella.[1] En les principals destinacions catalanes, l'alfòndec podia arribar a assolir les dimensions d'un barri. Aquests establiments generaven bons ingressos, ja que els comerciants havien de pagar els drets d'emmagatzematge, una taxa sobre les mercaderies, els drets de l'aplicació de justícia i altres impostos.[1]
Al segle xiii, era normal que el rei catalanoaragonès arrendés els alfòndecs i l'arrendador exercís de cònsol en aquella ciutat. Posteriorment, Pere el Gran va regular la situació i tots els cònsols passaren a ser de nomenament reial i havien de donar-li els dos terços de tots els ingressos del consolat.[1][3]