Antoni de Falguera i Sivilla
arquitecte català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876- 12 d'abril de 1947)[1] va ser un arquitecte català que se situa entre el modernisme i el noucentisme.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 28 gener 1876 Barcelona |
Mort | 12 abril 1947 (71 anys) Barcelona |
Activitat | |
Ocupació | arquitecte |
Moviment | Modernisme català |
Obra | |
Projectes principals | Remodelació de la Casa de la Ciutat (Barcelona) |
Família | |
Pare | Fèlix Maria Falguera i de Puiguriguer |
Germans | Josep Maria de Falguera i Sivilla |
Premis Premi Martorell atorgat per l'Ajuntament de Barcelona a l'obra Arquitectura romànica a Catalunya. |
Era fill d'un jurista, Fèlix Maria Falguera i de Puiguriguer (Mataró 1811-Barcelona 1897) i de Joaquima Sivilla i Santaló (Barcelona ca.1848). Estudia arquitectura junt amb el seu germà (amb qui farà algun treball plegat) i es llicencia a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona l'any 1900. Rep la influència de l'escola modernista, especialment de Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, aquest últim professor seu.
Va començar a treballar a Palau de Plegamans, on la família tenia la masia "Can Falguera"; a l'Ajuntament de Sentmenat en 1905; a Castellar del Vallès i Tossa de Mar, on tenia vincles familiar. L'any 1906 va entrar a treballar a l'Ajuntament de Barcelona com a arquitecte ajudant sota les ordres de Pere Falqués i Urpí i el 1916 va esdevenir cap d'arquitectes en morir Falqués. Des d'aquesta posició construeix els seus edificis més emblemàtics: el Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1916-1927) i la Casa de la Lactància (1907-1914).
Recentment, s'ha sabut que és autor del projecte per al nou Hospital d'Infecciosos Municipal, signat el 1920. Projecte localitzat a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona arran de les investigacions dutes a terme pel centenari de l'Hospital del Mar, el qual no s'havia inventariat mai perquè estava arxivat en un altre expedient.[2]
Amb l'arribada del noucentisme Falguera traslladà la seva activitat a la restauració d'edificis medievals, la més important va ser la remodelació de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1929) i la construcció de l'annex de l'edifici nou de l'Ajuntament.
Com a historiador de l'art destaca la seva col·laboració en el llibre Arquitectura romànica a Catalunya (1909-1918), junt amb Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday i Casals. En solitari va escriure Monografia sobre Sant Pere de Roda (1906), prologada per Puig i Cadafalch, o Els constructors de les obres romàniques a Catalunya (1907).
Durant la guerra civil espanyola va ser capturat i torturat per part de la FAI, i un empresonament que va marcar la resta de la seva carrera i de la seva vida personal. Tot i que va mantenir el seu càrrec a l'Ajuntament de Barcelona, després d'aquesta experiència mai més va tornar a projectar cap obra.