Article 155 de la Constitució espanyola de 1978
Article de la Constitució espanyola de 1978. / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'article 155 de la Constitució espanyola de 1978 —inclòs en el Títol VIII (De l'Organització Territorial de l'Estat), Capítol tercer (De les Comunitats Autònomes)— és un article que dota l'Estat Espanyol d'un mecanisme coactiu per obligar les comunitats autònomes que incompleixen les obligacions imposades per la Constitució o altres lleis, o que atempten greument contra l'interès general d'Espanya, al compliment forçós d'aquestes obligacions o a la protecció de l'esmentat interès general.[1][2]
Tipus | article de constitució | ||
---|---|---|---|
Part de | Constitució Espanyola de 1978 | ||
Vigència | 1978 - | ||
Tema | intervenció federal | ||
Estat | Espanya | ||
Obra completa a | congreso.es… |
El precepte s'inspira en la figura de l'anomenada coerció federal (Bundeszwang), prevista en l'article 37 de la Llei fonamental per a la República Federal d'Alemanya, coneguda com a Llei Fonamental de Bonn (Constitució alemanya). Aquesta inspiració s'adverteix en la redacció de l'article 155, que coincideix en l'essencial amb la dicció literal del precepte constitucional alemany.[3] Tal com fa notar el politòleg Ramón Cotarelo,[4] l'article 37 de la Constitució alemanya s'inspira al seu torn en l'article 48 de la Constitució de la República de Weimar.
Els ponents de la Constitució, en diverses declaracions fetes des que es va aprovar, neguen que l'article 155 s'inclogués a la Carta Magna pensant en situacions que es donessin a Catalunya o al País Basc, però la veritat és que va ser un article ja polèmic al llarg de la seva elaboració. L'esmentat article, que primer havia de ser el 144 i després el 147 o el 149, va rebre força crítiques a banda i banda de l'espectre polític i en sentits força diferents. Francisco Letamendía, d'Euskadiko Ezkerra, es negava a donar tal poder al Senat i que pogués decidir sobre una comunitat autònoma. Per contra, el grup parlamentari d'Alianza Popular, amb l'exministre Manuel Fraga Iribarne al capdavant, va presentar una esmena per a la seva aprovació; en aquest cas, però, la seva protesta estava relacionada amb el fet que no permetia el dret del Govern a una intervenció directa i també requeria que fos el Congrés el que, per majoria absoluta, ho aprovés. Fraga al·legava que el Senat podia trobar-se en situació d'incompatibilitat moral. L'esmena, però, fou rebutjada.[5]